Com ventilar un pis sense obrir les finestres

Amb tot tancat, un pis intercanvia molt poc aire

Quan les finestres, les reixetes i la porta són tancades, l’únic aire que entra i surt d’un habitatge passa per escletxes que no va projectar ningú: la junta d’una fusteria antiga, el perímetre de la porta del replà, el pas d’una instal·lació per la paret. Aquestes fuites feien més feina de la que sembla, i tenien un defecte de fons: no depenien de tu, sinó del vent i de la diferència de temperatura d’aquell dia.

En un pis amb fusteria nova i ben ajustada, aquesta via pràcticament desapareix. No és cap defecte de les finestres, que fan exactament el que se’ls demana. El que retiren és una ventilació accidental de la qual l’habitatge depenia en silenci, i el que queda al descobert és si el recorregut previst existeix o no.

Val la pena mirar aquest recorregut sencer. El Codi Tècnic organitza l’habitatge en estances seques —dormitoris i sala—, on s’admet l’aire, i estances humides —bany i cuina—, d’on s’extreu, amb obertures de pas entre unes i altres. L’aire entra per un costat del pis, el travessa i surt per l’altre.

Són dues meitats i totes dues han d’existir. Amb les finestres tancades i cap obertura d’admissió, la meitat que desapareix és l’entrada. L’extracció pot continuar-hi sent —un extractor al bany, una campana a la cuina—, però un extractor només treu aire d’una estança si en pot entrar per una altra banda, i a escala de pis sencer la regla no canvia: si no entra res, l’aparell treballa contra un volum tancat i mou molt menys del que diu l’etiqueta. El poc que aconsegueix moure l’agafa d’on troba menys resistència, que pot ser la mateixa porta del replà.

Per això, en un habitatge que no es pot obrir, la pregunta útil no és quin aparell comprar, sinó per on entra l’aire.

Per què les finestres es queden tancades

Abans de continuar convé dir-ho clar: les raons per no obrir gairebé mai no són mandra, i una recomanació que les ignori no se seguirà cap dia.

• Soroll. L’aïllament acústic d’una finestra existeix mentre és tancada. En un pis que dona a una ronda, a una parada d’autobús o a un carrer amb terrasses obertes fins tard, obrir vol dir renunciar-hi del tot.
• Seguretat. En un baix, un entresòl o una finestra que dona a un terrat comunitari o a un pas de veïns, deixar-la oberta no és una opció, i encara menys si a casa no hi ha ningú.
• Mosquits i insectes. Sembla la raó més petita de la llista i a la pràctica ho decideix tot: sense mosquitera, la finestra s’obre una nit d’estiu i ja no es torna a obrir.
• Al·lèrgies. Obrir de bat a bat en plena temporada de pol·len és fer entrar justament allò que s’intenta evitar. Aquí la qüestió no és obrir o no obrir, sinó si l’aire que entra pot passar per algun filtre.
• Contaminació i fum. Un pis a peu de via amb trànsit dens, o un episodi de fum a prop, canvia el càlcul: l’aire de fora no sempre és el millor disponible en aquell moment.
• Fred i xafogor. A l’hivern, en un clima costaner suau, el que molesta rarament és la temperatura de fora: és el corrent. I una tarda d’agost, obrir fa entrar aire calent i carregat d’humitat: renova, però no refresca.
• No ser-hi. Un pis buit tot el dia, o un segon habitatge tancat setmanes vora el mar, no pot dependre de cap gest manual. Ningú no obrirà res a les onze del matí.

Cap d’aquestes raons no diu que no calgui renovar l’aire. Totes diuen que no es pot fer per la finestra. Són coses diferents, i la solució també ho és.

Quan no obrir és la decisió correcta

Hi ha situacions en què el consell habitual no s’aplica. Si a fora hi ha un episodi de fum, una obra amb pols enganxada a la façana o qualsevol circumstància en què l’aire exterior sigui pitjor que el de dins, obrir de bat a bat no és la resposta. Tampoc no ho és deixar oberta una finestra accessible amb criatures petites a casa, ni treure una reixa de seguretat per poder ventilar.

Ventilar vol dir fer entrar aire nou; obrir la finestra només és la manera més barata i més visible de fer-ho. Quan la finestra queda descartada per una raó sòlida, el que cal és una altra via d’entrada, no una insistència que ningú no seguirà.

Comença per les obertures que ja tens, i que potser has tapat

Abans de comprar res, val la pena una inspecció d’un quart d’hora. Un habitatge pot tenir previstes obertures d’admissió i de pas que després han quedat anul·lades, sovint per les mateixes raons de la llista anterior.

• A la fusteria. Mira la part alta del marc o del vidre: hi pot haver airejadors, unes ranures amb una tapa que s’obre i es tanca. És fàcil que es tanquessin el primer hivern i que ja no s’hagin tornat a obrir. Comprova també si les finestres oscil·lobatents tenen una posició de ventilació que es pugui bloquejar.
• A les parets de la sala o dels dormitoris. Hi pot haver reixetes d’admissió cap a la façana o cap al celobert. Sota una capa de pintura, darrere d’un moble o tapades amb suro, continuen sent-hi però no deixen passar res.
• A les portes interiors. La folgança per sota d’una porta forma part de la instal·lació encara que no ho sembli, i una catifa gruixuda, un burlet o un paviment nou la poden anul·lar.
• Al bany i a la cuina. Aquí busques la sortida. Si algú va tapar la reixeta amb cartró o cinta perquè entraven olors del celobert, aquest és el punt exacte on el recorregut es va trencar.

Dues advertències abans de tocar res. Si la reixeta connecta amb un conducte vertical compartit i sospites que està obstruït, això no es resol des de casa teva: és element comú i correspon a la comunitat. I si la campana de la cuina és de recirculació, amb filtre de carbó, retorna l’aire a la mateixa cuina: reté greix i olors, però no treu res cap a fora.

Ara bé, destapar-ho tot i prou tampoc no és la resposta. Si aquella reixeta es va tapar perquè hi entrava soroll o fred, deixar-la oberta reobrirà el mateix conflicte i acabarà tapada una altra vegada. El que busques és una obertura que resolgui el motiu pel qual la vas tapar.

Un airejador és una obertura petita que treballa tot el dia

Un airejador és una obertura permanent i de mida modesta, integrada a la fusteria o passant per la paret, pensada per deixar passar un cabal petit de manera contínua. La gràcia no és la mida, és l’horari: treballa tot el dia sense que ningú se’n recordi, i sobretot treballa quan tu no hi ets.

En el repartiment del Codi Tècnic, aquestes obertures són la meitat d’admissió del recorregut: van a les estances seques, no al bany ni a la cuina, que són d’on s’extreu.

Els que es regulen sols

No tots són un forat fix. N’hi ha d’autoregulables, que ajusten l’obertura per mantenir un cabal semblant encara que el vent premi més o menys contra la façana. Sense aquesta regulació, un dia de ventada entra molt més aire del que voldries i un dia calmat, molt menys.

I n’hi ha d’higrorregulables, que obren i tanquen segons la humitat relativa de l’aire interior: s’obren més quan el pis està més humit —una dutxa llarga, roba estesa a dins, una cuinada— i es tanquen quan l’aire és sec. La ventilació de simple flux higrorregulable és un subtipus de sistema reconegut a Espanya, amb document d’idoneïtat tècnica de l’Institut Eduardo Torroja. Per a un habitatge on les finestres es queden tancades, la diferència és clara: una obertura sempre igual, o una que segueix el que passa a dins.

Fins on arriba un airejador acústic

Els airejadors acústics fan passar l’aire per un recorregut més llarg i revestit, de manera que el so hi perd energia pel camí. Funcionen, i convé ser honest sobre amb què s’han de comparar: no deixaran l’habitació com amb la finestra tancada. La comparació justa és amb la finestra oberta, i respecte d’això la diferència és gran.

Hi ha una part que no depèn de tu. Un airejador integrat a la fusteria actua dins del teu habitatge. Un forat nou que travessi el mur de façana actua sobre un element comú de la finca, i això vol dir acord de la comunitat i, segons l’edifici, condicions sobre l’aspecte exterior. Es pregunta abans de decidir res, no després.

Quan la resposta ja és un equip

Si l’habitatge no admet obertures noves, o si el que necessites és una renovació constant i filtrada, la conversa canvia de naturalesa: ja no estàs recuperant un camí, estàs instal·lant un sistema. Dues famílies, molt resumides, perquè cadascuna té la seva pàgina.

Un equip descentralitzat travessa el mur d’una habitació i renova l’aire d’aquella habitació. No demana conductes per tot el pis, però sí una boca a la façana i una connexió elèctrica, i ventila allà on és: una habitació ventilada no és un pis ventilat.

Una ventilació mecànica de tot l’habitatge treballa en continu, amb extracció a les estances humides i admissió a les seques, i en un pis ja construït demana projecte, recorregut de conductes i obra. Si la raó per tenir les finestres tancades és el pol·len o l’aire del carrer, aquí hi ha un matís que compta: només un sistema que impulsi aire mecànicament el pot fer passar per un filtre abans d’entrar. Una obertura passiva renova, però el control sobre què entra és molt limitat.

Quatre aparells que no renoven l’aire, encara que ho sembli

Aparell	Què fa de debò	Porta aire de fora?
Aire condicionat (split)	Refreda o escalfa l’aire de l’estança i el retorna a la mateixa estança	No
Ventilador	Mou aquest mateix aire i dona sensació de fresca sobre la pell	No
Purificador	Filtra partícules de l’aire de l’estança i el retorna	No
Deshumidificador	Retira aigua de l’aire de l’estança mentre funciona	No

En un aire condicionat domèstic, entre la unitat interior i l’exterior hi circula refrigerant, no aire: l’aparell no obre cap via cap al carrer, per silenciosa i eficaç que et sembli la màquina.

Cap dels quatre no és inútil, simplement no fa la feina que aquí busques. I en un pis tancat tenen un efecte secundari que val la pena conèixer: com que milloren la sensació —més fresc, menys olor, menys humitat a l’estança on són—, esborren els senyals que t’avisaven que l’aire no s’estava renovant. L’aire carregat en obrir la porta i el vidre entelat al matí són informació. Un aparell que la fa desaparèixer sense tocar la causa et deixa sense avís.

Tres pisos tancats, tres respostes diferents

Un pis a una via amb trànsit, amb fusteria canviada fa poc. L’extracció del bany i la de la cuina funcionen, però des del canvi de finestres no entra aire per enlloc i l’olor de tancat apareix a mitja tarda. Aquí no falta cap màquina: falta la meitat d’admissió. Airejadors a la fusteria de la sala i dels dormitoris són el graó que toca, i el que decidirà si es fan servir o s’acaben tapant és quant soroll deixen passar; per això la versió acústica no és un extra.

Un baix amb reixes que dona a un celobert. La finestra no es deixa oberta per seguretat, i el celobert aporta un aire humit i poc mogut que tampoc no convida a obrir. La resposta no és obrir més cap al pati: és assegurar que el bany i la cuina extreuen de debò, que l’aire pot circular per dins del pis i que l’entrada es busca per la millor façana disponible. Si l’habitatge només té obertures a un front, aquest és exactament el punt en què les vies passives s’esgoten i cal valorar-ne una de mecànica.

Un pis buit de dilluns a divendres, o un segon habitatge tancat. El problema no és l’ocupació, perquè no hi ha ningú generant vapor: és que no hi ha ningú per obrir res. Qualsevol solució que depengui d’un gest diari queda descartada d’entrada. Aquí una obertura permanent fa la feina que ningú no farà, i és el cas en què més val la pena que es reguli sola: es queda gairebé tancada mentre el pis és buit i sec, i s’obre quan hi torna a haver gent, dutxes i roba estesa.