Recuperador de calor: què recupera i què no en un habitatge

No tots els «recuperadors de calor» renoven l’aire

Buscar «recuperador de calor» barreja tres aparells que no tenen res a veure entre ells. Convé separar-los d’entrada, perquè els arguments de venda d’un no valen per a l’altre.

Què es ven amb aquest nom	D’on treu la calor	Renova l’aire de casa
Casset o insert per a llar de foc	Dels fums i de la massa de la llar	No: escalfa i mou aire de dins
Recuperador industrial o de procés	D’un fluid calent d’una instal·lació	No: forma part d’un procés
Recuperador de ventilació d’habitatge	De l’aire viciat que ja surt de casa	Sí: és la seva raó de ser

Aquesta pàgina només parla del tercer. En terminologia tècnica és l’intercanviador d’un sistema de doble flux: la peça que fa que l’aire d’extracció cedeixi calor a l’aire d’impulsió abans de marxar. Tot el que ve a continuació dona per fet que a l’habitatge hi ha, o hi haurà, un sistema que mou aire de manera continuada. Un recuperador no és un aparell que es pengi sol a la paret.

Què passa exactament dins l’intercanviador

Un intercanviador residencial és un bloc de canals molt fins, apilats i alternats. Per la meitat dels canals hi circula l’aire que surt de casa, calent; per l’altra meitat, l’aire exterior que entra. Entre els dos només hi ha una làmina prima de plàstic o d’alumini. La calor la travessa; l’aire, no.

Que no es barregin no és un detall menor. L’aire d’extracció ve del bany i de la cuina, amb vapor, olors i el que s’hagi cuinat. Si els dos corrents es toquessin, el sistema retornaria als dormitoris exactament allò que acaba de treure. La separació física és el que permet aprofitar la calor d’un aire que no vols tornar a respirar.

La geometria del bloc decideix quanta calor passa. En un intercanviador de flux creuat els dos corrents es creuen en angle i només comparteixen paret a la zona de creuament. En un de contracorrent circulen paral·lels i en sentits oposats al llarg de tot el recorregut, de manera que a cada punt encara queda diferència de temperatura per transferir. Per això els rendiments més alts surten de nuclis de contracorrent, amb recorreguts llargs dins d’una caixa que, per força, ocupa més.

Un 90% de recuperació no és un 90% d’estalvi

Les fitxes solen destacar un percentatge alt, però no hi ha una forquilla universal que descrigui alhora tots els equips i totes les instal·lacions. La primera cosa que cal fixar és de què és percentatge la xifra i en quines condicions s’ha obtingut.

No és un percentatge d’estalvi energètic de l’habitatge. És la fracció de la diferència de temperatura entre l’aire extret i l’aire exterior que l’aire d’impulsió ja ha recuperat quan entra a l’estança. Quan a fora fa fred, un rendiment alt vol dir que l’aire arriba a l’habitació a prop de la temperatura de casa en comptes d’arribar-hi a la del carrer. Vol dir això, i prou.

Entre la fitxa i l’habitatge hi ha, a més, una distància que el número no recull:

• La xifra és d’assaig. Es declara amb els dos cabals equilibrats i en unes condicions determinades. Un cabal d’impulsió i un d’extracció desiguals fan baixar la recuperació real.
• Es declara a un cabal concret. El mateix equip treballant a un altre règim no dona el mateix resultat.
• Els ventiladors consumeixen. Un sistema de doble flux mou aire amb electricitat de manera continuada, i aquest consum no apareix enlloc del percentatge del nucli.
• Només actua sobre la calor de l’aire de ventilació. No toca el que es perd per parets, finestres i ponts tèrmics. Si l’envolupant del pis és fluixa, la ventilació és una part del balanç, no el balanç.
• La instal·lació hi és pel mig. Conductes mal segellats, colzes de més o filtres carregats allunyen el resultat del que diu el catàleg.

Les dues fonts de recerca citades responen preguntes diferents. L’estudi de 104 localitats espanyoles és un model energètic i econòmic que utilitza eficiències declarades pels fabricants del 86 al 91%; no mesura un únic pis ocupat. L’altre és un estudi de camp d’una rehabilitació patrimonial a Espanya i hi observa una efectivitat tèrmica aparent mitjana pròxima al 74%, amb variació segons les condicions. Cap dels dos converteix una xifra de catàleg en una promesa universal.

Calor i humitat no viatgen juntes: nucli sensible o entàlpic

Un nucli de plàstic o d’alumini transfereix temperatura i res més: és recuperació sensible. El vapor d’aigua de l’aire extret no travessa la làmina i marxa a fora amb ell. Un nucli entàlpic, fet amb una membrana permeable al vapor, en transfereix a més una part cap al corrent que entra.

A la costa catalana aquesta diferència té dues cares oposades, i val la pena mirar-les totes dues abans de decidir res:

• A l’estiu, l’aire de fora entra calent i carregat d’humitat. Si el pis es refrigera, l’aire interior és més sec, i la membrana en retorna una part cap a fora en lloc de deixar-la entrar. Menys humitat a treure a dins.
• A l’hivern, el problema domèstic d’aquí no acostuma a ser l’aire massa sec, sinó el contrari: vapor generat a dins que ha de sortir. Un nucli entàlpic en retorna una part a casa just quan el que voldries és expulsar-la.

En climes continentals l’argument habitual a favor de l’entàlpic és que evita ressecar l’habitatge durant l’hivern. Aquest argument no es trasllada tal qual a un hivern mediterrani, que és suau i humit. Si el motiu pel qual t’has plantejat ventilar té a veure amb condensació o amb humitat que no marxa, pregunta explícitament quin tipus de nucli porta l’equip i per què s’ha triat aquell.

En un hivern suau, el que compres és confort

El clima de la costa catalana és d’hiverns suaus i humits i estius calorosos i humits. Això erosiona l’argument energètic pel seu propi pes: la calor que es pot recuperar depèn de la diferència entre dins i fora, i aquí aquesta diferència és més petita que en un hivern continental. Un estalvi calculat sobre hiverns d’altres latituds no es trasllada a aquest.

L’argument que sí que aguanta és un altre, i és molt més fàcil de comprovar a casa: la temperatura a la qual entra l’aire.

En un sistema sense recuperació, l’aire exterior entra per una obertura de façana a l’estança seca —el dormitori, la sala—. A l’hivern hi entra a la temperatura del carrer i just al punt on hi ha l’obertura. El desenllaç és previsible: l’entrada d’aire es tapa amb cinta, amb un drap o amb un moble al davant, sobretot si queda damunt d’un llit. I una entrada tapada no renova res, de manera que el sistema deixa de fer la feina en silenci fins que un matí apareix aigua als vidres.

Un recuperador elimina el motiu de tapar-la. L’aire entra temperat, per una boca d’impulsió, i el corrent fred desapareix com a sensació. En un pis amb obertures a una sola façana, o amb el dormitori donant a un pati de llum, on obrir la finestra al gener té un cost immediat de fred i de soroll, aquesta és la diferència que es nota cada dia de la temporada.

L’estiu té la seva pròpia versió. Quan a la nit l’aire exterior es refresca i el de dins encara és calent, fer-lo passar pel nucli seria contraproduent: l’escalfaria amb l’aire que surt. Per això existeix el bypass estival, una comporta que deixa el nucli de banda quan interessa. En una costa d’estius calorosos i humits, preguntar si l’equip en porta i com es governa no és una pregunta secundària.

Filtres, condensats i el calendari que no es pot ajornar

Un intercanviador imposa dues obligacions permanents que els sistemes més simples no tenen.

Filtres. Un filtre fa la seva feina embrutant-se: a mesura que es carrega ofereix més resistència i deixa passar menys aire. La qüestió, aquí, és que el filtre d’impulsió i el d’extracció no s’embruten al mateix ritme, i el nucli no en sap res. Un filtratge descuidat desequilibra els dos corrents, i el rendiment de la fitxa —declarat amb els cabals equilibrats— deixa de descriure el que passa dins la caixa. Primer cau la recuperació real, després el cabal, i al final el sistema fa veure que ventila. Canviar-los quan toca no és manteniment opcional: és la condició perquè la xifra que t’han venut vulgui dir alguna cosa.

Condensats. Dins el nucli, l’aire extret es refreda per sota del seu punt de rosada i deixa aigua líquida. És l’efecte secundari inevitable de recuperar calor, i va lligat al rendiment: com més calor cedeix aquell aire, més es refreda i més aigua hi apareix. Aquesta aigua ha de tenir sortida per un desguàs, amb el seu sifó, i el desguàs ha de continuar funcionant al cap dels anys. Obstruït o amb el sifó assecat, deixa de fer la seva feina sense avisar ningú.

Res d’això és discrecional. Un sistema així és una instal·lació tèrmica fixa dins l’àmbit del RITE, que fixa deures de disseny, instal·lació, manteniment i inspecció. La traducció per a qui viu al pis és directa: el rendiment que figura al catàleg és el del primer dia, i només es conserva si algú manté el nucli, els filtres i el desguàs en les condicions en què es va declarar.

Què hauria d’estar resolt abans que l’intercanviador importi

Un intercanviador no mou aire: tempera l’aire que un sistema ja mou. Aquesta frase resol moltes converses abans de començar-les.

Si el bany amb prou feines extreu, si les portes interiors no deixen passar l’aire per sota, si la cuina no té una extracció específica per als fums de cocció o si el recorregut d’aire de l’habitatge està trencat en algun punt, un recuperador no hi actua. Recuperaria calor d’un cabal que no s’està produint. En aquests casos el que falla és el recorregut, i es resol abans, amb una altra feina i sovint amb molts menys diners.

I a l’inrevés: quan el recorregut existeix i el que et fa dubtar és el fred que entra al dormitori al gener, el soroll del carrer cada vegada que obres la finestra o l’aire del pati de llum, l’intercanviador deixa de ser un extra de catàleg i passa a ser la peça que resol exactament això.

La pregunta útil, doncs, no és «quant estalviaré». És «què em molesta ara mateix de renovar l’aire de casa». Si la resposta té a veure amb la temperatura a la qual entra l’aire o amb el que t’arriba per la finestra oberta, la recuperació de calor va directament a la diana. Si té a veure amb humitat que no marxa o amb un bany que no tira, la resposta és una altra i el recuperador, si arriba, arriba després.