CO₂ a l’habitatge: llegir la corba, no la xifra

Un mesurador de CO₂ no diu si l’aire és net

A l’exterior hi ha una concentració de fons de diòxid de carboni que amb prou feines es mou al llarg del dia. Dins d’un pis, gairebé tot el que un aparell marca per sobre d’aquell fons ho han exhalat les persones que hi ha a dins.

Aquí hi ha la raó per la qual es fa servir. Les persones produeixen CO₂ de manera contínua i bastant regular mentre són a l’estança: no és com el vapor d’una dutxa, que arriba de cop i s’acaba, ni com els fums d’un sofregit. Amb una font tan constant, la concentració d’una habitació deixa de dependre de la font i passa a dependre només de la velocitat amb què l’aire se substitueix. Per això el CO₂ funciona com a indicador indirecte de renovació d’aire, i no com a mesura de contaminació.

Dit d’una altra manera: l’aparell respon bé una sola pregunta, quina part de l’aire que respires ja ha passat pels pulmons d’algú. Tota la resta que sembli dir és interpretació.

Queda per aclarir per què cal un aparell si el nas ja ho nota. El nas ho nota només en entrar —l’olor d’habitació tancada és la dels bioefluents, que surten de la mateixa font que el CO₂— però s’hi adapta en pocs minuts. El mesurador no s’hi adapta mai. Tota la diferència és aquesta, i explica per què qui ha dormit tota la nit amb la porta tancada no percep res estrany i qui obre la porta al matí sí.

La corba explica el que una xifra sola amaga

Una lectura instantània serveix de poc perquè no saps de quina banda de la muntanya la mires: no vol dir el mateix un valor alt que està baixant després d’haver obert que exactament el mateix valor pujant amb l’habitació plena. El que informa és la forma al llarg d’unes hores. Els registres de CO₂ en habitatges ocupats mostren justament això, concentracions que segueixen l’ocupació, pugen mentre hi ha gent i cauen quan la casa es buida o s’obre.

La corba té tres trams i cadascun respon una cosa diferent.

El que fa la corba	La lectura	Què mirar
Puja de pressa i no s’atura mentre hi ha gent	La renovació queda molt per sota del que demana l’ocupació	Portes interiors tancades, reixetes o airejadors tapats, obertures a una sola façana
Puja i s’estabilitza en un valor alt	Hi ha renovació, però just l’imprescindible per empatar amb les persones	Si el bany i la cuina extreuen de debò i si l’aire hi pot arribar
Baixa molt a poc a poc en obrir	L’obertura no crea recorregut: l’aire entra i surt pel mateix lloc	Obrir una segona obertura, o la porta interior, per donar-li camí
Puja poc i torna sola al llarg del dia	En aquestes condicions el recorregut funciona	Res: repeteix-ho amb la casa plena i de nit, que és quan costa

El tram més net és la baixada. Quan tothom marxa o quan obres, la font desapareix, i llavors la corba ja no barreja res: mesura només renovació. Cronometra amb un rellotge quanta estona triga a tornar a prop del valor exterior i apunta quines finestres i quines portes eren obertes. Repeteix-ho un altre dia amb una combinació diferent i hauràs comparat dues maneres de ventilar el teu pis, cosa que cap consell general no et pot donar.

La pujada, en canvi, barreja dues coses alhora: quanta gent hi ha per volum d’habitació i quanta renovació hi entra. Per això té sentit comparar una estança amb ella mateixa en dies diferents, i molt poc sentit comparar dues estances entre elles.

Tres mesures que expliquen un pis sencer

La lectura de fora

Abans de treure cap conclusió de dins, treu l’aparell a fora uns minuts i deixa’l estabilitzar. Aquell valor és el teu zero: tot el que mesuris a dins es llegeix com una pujada per sobre d’aquell número, no com una xifra absoluta.

Si el pis té obertures a dues orientacions, per exemple façana i pati de llum, val la pena fer la lectura a totes dues. El que entra per cadascuna no té per què ser igual, i saber-ho abans decideix quina finestra obres i a quina hora. En un pis d’una sola façana aquesta comparació no existeix, i això ja és informació: tota la renovació depèn d’un únic front i del que passi amb les portes de dins.

La nit en una habitació tancada

Deixa el mesurador registrant tota la nit al dormitori, tancat exactament com el tanqueu sempre. Veuràs una pujada llarga i sostinguda que no s’atura fins que algú obre la porta al matí. És la imatge més clara que tindràs de la renovació real del pis, precisament perquè durant hores no canvia res: mateixes persones, mateixa porta, mateixa finestra.

La literatura sobre ventilació de dormitoris relaciona la renovació d’aire nocturna i l’acumulació de CO₂ amb resultats relacionats amb el son. Què fer-ne, com obrir sense passar fred ni sentir el carrer, és una qüestió a part amb resposta pròpia; la corba només et diu si la tens plantejada.

La mateixa habitació amb la porta oberta i amb la porta tancada

Repeteix la nit o la tarda dues vegades en condicions comparables i canvia una sola cosa: la porta. La distància entre les dues corbes és, literalment, el valor del pas d’aire interior.

El DB-HS3 organitza l’habitatge de manera que l’aire entra per les estances seques —dormitoris, sala—, travessa la casa i surt per les humides, bany i cuina. Les persones i el seu CO₂ són a l’extrem d’entrada d’aquest recorregut, on no hi ha cap extracció. Una porta ajustada sense folgança per sota ni reixeta de pas talla el camí just a la meitat, i la corba ho ensenya sense discussió possible. És l’experiment més barat que tens: no costa res i només mou una variable.

Què no veurà mai el mesurador

El CO₂ té un problema com a indicador general: el produeixen les persones, i moltes coses que empitjoren l’aire d’una casa no en produeixen gens.

• La humitat. Un bany acabat d’utilitzar pot tenir el CO₂ baix i l’aire saturat de vapor. La condensació depèn de la humitat que es genera, de la renovació i de la temperatura de les superfícies fredes, i cap d’aquestes tres coses no apareix a la corba de CO₂. Si l’aparell mostra també humitat relativa, és una segona lectura d’un segon problema, no la mateixa.
• Les partícules. Fregir, encendre una espelma, fumar o el trànsit que entra per la façana no mouen el CO₂. Obrir de bat a bat a una via amb molt de trànsit pot baixar el CO₂ i pujar les partícules alhora.
• Les emissions dels materials. Mobles nous, pintures, vernissos, adhesius i productes de neteja emeten amb la casa buida. Un pis tancat quinze dies pot tenir el CO₂ pràcticament exterior i l’aire ple de dissolvent.
• L’aire que fas entrar. El mesurador no jutja la qualitat de l’exterior, només registra que has renovat.

El resultat pràctic és aquest: un valor baix no vol dir aire bo, vol dir aire renovat fa poc. I un valor alt no descriu un dany concret, descriu que la renovació no segueix el ritme de l’ocupació. És també el motiu pel qual hi ha equips que modulen el cabal segons la humitat i no segons el CO₂: no persegueixen el mateix problema.

On apareix el CO₂ a la normativa i què no en pots deduir

El Codi Tècnic, al document bàsic HS 3, fixa la qualitat de l’aire interior dels habitatges i n’ordena el recorregut, de les estances seques a les humides i d’allà a l’exterior, a més d’exigir a la cuina una extracció específica per als fums de cocció. L’objectiu de qualitat d’aire s’hi expressa en termes de concentració de CO₂.

Aquesta pàgina no reprodueix aquelles xifres, i val la pena entendre per què. Els criteris oficials van acompanyats de condicions de referència i d’un mètode de comprovació que un aparell de sobretaula damunt d’un moble no reprodueix. A més, són un requisit sobre el projecte i sobre el sistema de ventilació de l’edifici, no una prova que una família hagi de superar amb un aparell portàtil. Qui hagi de valorar tècnicament una instal·lació mesurarà cabals, no la xifra de la teva prestatgeria.

El RITE, per la seva banda, regula les instal·lacions tèrmiques fixes dels edificis, ventilació inclosa, amb els requisits de disseny, manteniment i control que els corresponen. És el marc on encaixa la idea de regular el cabal segons la demanda en comptes de treballar sempre al mateix règim, i el CO₂ és un dels senyals que ho permet, justament perquè segueix l’ocupació.

La conseqüència per a tu és senzilla: el mesurador serveix per entendre casa teva i per comparar-la amb ella mateixa, no com a instrument de verificació ni com a argument tècnic davant de ningú.

Triar i col·locar l’aparell sense enganyar-se

El valor real d’un mesurador barat no és la precisió. És que converteix una cosa invisible en una cosa que es pot mirar, i això canvia les converses domèstiques: costa molt menys posar-se d’acord sobre deixar la porta del dormitori entreoberta quan tothom ha vist la corba de la nit anterior.

Dit això, hi ha quatre coses que decideixen si l’aparell et servirà.

• Quin sensor porta. Els sensors d’infraroig no dispersiu (NDIR) mesuren CO₂. N’hi ha d’altres que no el mesuren i l’estimen a partir de compostos orgànics volàtils: ho solen etiquetar com a «eCO₂» o «CO₂ equivalent». Aquest segon número reacciona a l’esprai de neteja, a l’alcohol o al menjar, i pot enfilar-se sense que hagi canviat ni una persona d’habitació. Si la fitxa no diu NDIR, dona per fet que estàs mirant una estimació.
• Si registra. Un aparell que només ensenya la xifra d’ara t’obliga a ser-hi present, i el que t’interessa passa mentre dorms o mentre ets fora. Busca que faci gràfic, historial o exportació, encara que sigui a través del mòbil.
• Com es calibra. Si l’aparell fa autocalibratge automàtic, està donant per fet que cada cert temps veu aire exterior. En un pis molt tancat aquesta suposició pot fallar, així que treu-lo al balcó de tant en tant i, sobretot, compara sempre contra la teva pròpia lectura de fora en lloc de confiar en el valor absolut.
• On el poses. No al peu de la finestra oberta, perquè mesurarà el carrer; no a un pam de la teva cara, perquè mesurarà el teu alè; no dins d’un corrent ni sobre un radiador. A l’altura on realment hi ha les persones, assegut o estirat, i lluny de l’extracció. I dona-li uns minuts abans de creure’t els primers valors.

Quan el mesurador ja ha dit tot el que sabia

Arriba un punt en què les corbes es repeteixen: l’habitació tancada puja cada nit, obrir la baixa, la porta tancada la manté amunt. A partir d’aquí l’aparell ja no aporta res de nou, perquè la pregunta ha deixat de ser quanta renovació hi ha i ha passat a ser per on es trenca.

Aquesta segona pregunta no es contesta mesurant CO₂, es contesta mirant el recorregut. Que l’aire tingui per on entrar, que tingui per on passar d’una estança a l’altra, i que tingui per on sortir: una extracció de bany o de cuina que empenyi de debò i no només faci soroll. La comprovació més ràpida és física, un full de paper prim acostat a la reixeta amb l’extractor en marxa. I hi ha pisos on el recorregut senzillament no existeix en la forma que la normativa suposa —una sola façana, l’única finestra del dormitori donant a un pati de llum, un pis reformat i molt més estanc que abans—, i cap quantitat de mesures no el crearà.

El mesurador, però, recupera tot el sentit el dia que canviïs alguna cosa: una reixeta de pas, una folgança sota la porta, un altre horari d’extracció, unes finestres noves. Aleshores tens el que gairebé mai no es té quan es toca una casa, una corba d’abans amb què comparar la d’ara, i deixes de discutir si la sensació ha millorat.