Ventilació natural: fins on arriba obrir les finestres

Què empeny l’aire quan no hi ha cap ventilador

La ventilació natural té dos motors i cap més.

El primer és el vent. Quan topa amb una façana hi crea una sobrepressió i, alhora, una succió a les cares oposades i laterals de l’edifici. Si hi ha una obertura a cada zona, l’aire entra per la primera i surt per la segona.

El segon és la diferència de temperatura. L’aire escalfat de dins pesa menys, tendeix a marxar per les obertures altes i deixa entrar aire més fred per les baixes.

Tots dos acaben fent exactament el mateix: una diferència de pressió entre dos punts de l’habitatge. Sense aquesta diferència, una finestra oberta no és una entrada d’aire; és només un forat.

D’aquí surt la regla que ho decideix tot: l’aire no entra per una finestra, entra per una obertura i surt per una altra. Amb una sola obertura, l’intercanvi es produeix en el mateix pla de la finestra —l’aire de dins marxa per la part alta mentre n’entra de més fred per la baixa— i es queda gairebé tot confinat a l’estança on ets. Serveix per airejar una habitació. No renova un habitatge.

Ventilació creuada: dues obertures que no donin al mateix lloc

Perquè hi hagi ventilació creuada calen dues obertures en condicions diferents, no simplement dues finestres obertes. Dues finestres del mateix pla de façana estan sotmeses gairebé a la mateixa pressió: obrir-les totes dues mou molt poc aire, per grans que siguin i per bé que es vegi mig carrer per totes dues.

La parella que funciona és la que combina ambients diferents. En un habitatge que travessa l’illa, el carrer i el pati de llum són dos móns: exposició al vent diferent, temperatura diferent, ombra diferent. Aquesta diferència és, literalment, el motor. Un pis amb una finestra al carrer i una altra a un pati interior té ventilació creuada encara que totes dues siguin petites; un pis amb quatre balcons seguits a la mateixa façana, no.

Un cop tens la parella, l’aire fa el que fa sempre: el camí més curt. Si les dues obertures són a la mateixa estança, l’aire creua aquella estança i marxa, i la resta del pis es queda igual que abans. Per escombrar l’habitatge sencer, les dues obertures han d’estar als extrems oposats del recorregut.

El cabal el marca l’obertura més petita

Les dues obertures treballen en sèrie, com dos colls d’ampolla seguits: la més tancada decideix quant aire passa. Obrir el balcó del menjador de bat a bat i deixar la finestra de l’altre extrem en una escletxa no dona mitja travessia, dona la travessia que permet l’escletxa. Val més obrir bé les dues bandes una estona curta que deixar-ne una entreoberta tot el matí.

Tot el que redueix la secció lliure compta com a obertura: una mosquitera, una persiana abaixada a mitges, una gelosia, una porta de balcó amb la fulla fixa. No són coses a evitar —una mosquitera resol un problema real— però expliquen per què de vegades sembla que obrir no faci res.

Les portes interiors formen part del sistema

El recorregut no acaba a les finestres. Entremig hi ha portes, passadís i, si l’habitatge s’ha projectat amb el Codi Tècnic al davant, obertures de pas entre estances: el model del DB-HS 3 fa entrar l’aire per les estances seques, el fa travessar l’habitatge i l’extreu per les humides. Una porta tancada trenca aquest recorregut igual de bé que una finestra tancada.

Dues advertències pràctiques. Una travessia que funciona de debò tanca les portes de cop: convé falcar-les, sobretot si tenen vidre o si hi ha criatures a casa. I la porta del replà no és una sortida d’aire: l’escala no és exterior, arrossega olors dels altres habitatges i és el recorregut d’evacuació de l’edifici.

Si el pis no té dos fronts

Hi ha habitatges on aquesta parella no existeix: totes les obertures donen al carrer, o totes al pati. Aleshores la ventilació creuada no és una tècnica mal executada, és una possibilitat que no hi és, i insistir-hi no la fa aparèixer. El que sí que es pot fer:

• Ventilar estança per estança, amb la finestra oberta del tot i no entreoberta. L’intercanvi per una sola obertura és lent, però amb la fulla sencera oberta és molt més ràpid que amb una escletxa.
• Aprofitar qualsevol diferència d’alçada: en una estança amb una finestra alta i una de baixa, obrir totes dues; en un balcó, obrir la fulla sencera i no només la part superior.
• Comptar amb l’extracció del bany i de la cuina com el que passa a ser en aquests pisos: el motor. Quan no hi ha dos fronts, la diferència de pressió la crea l’extracció, i la finestra oberta deixa de ser la travessia per passar a ser l’entrada d’aire d’aquell recorregut. Si l’aire no pot entrar —portes ajustades, reixetes tapades—, l’extracció també s’atura.

L’efecte xemeneia, dins d’un pis, gairebé no compta

L’aire calent puja: és cert, i és el que fa funcionar xemeneies i conductes verticals. Però la força d’aquest tir depèn de dues coses, l’alçada entre l’entrada i la sortida i la diferència de temperatura entre dins i fora. Dins d’un pis de planta única, l’alçada disponible és, com a molt, la d’una habitació, i la diferència de pressió que en surt és insignificant al costat de la que crea un dia de vent moderat.

On sí que es nota és allà on hi ha alçada: una casa amb escala interior, un dúplex, una planta sota coberta. Obrir a baix i a dalt alhora hi estableix un corrent estable, i com més freda és la temperatura exterior, més marcat és. Quan l’aire de fora és tan calent com el de dins, aquest motor pràcticament desapareix.

A escala d’edifici, els conductes verticals compartits treballen amb aquest mateix principi. Són comunitaris: no s’obren, no es modifiquen ni s’hi connecta res pel compte de cadascú, perquè el que passa dins d’un shunt afecta tot el ramal.

Obrir de bat a bat una estona val més que una tarda en oscil·lobatent

La posició oscil·lobatent obre una escletxa estreta a la part alta de la finestra. La secció lliure que en resulta és una fracció petita de la que dona la mateixa finestra oberta, i l’aire que hi passa ho fa sense recorregut: entra i surt gairebé pel mateix punt.

Mentrestant, aquella escletxa refreda de manera contínua tot el que l’envolta: la llinda, els brancals interiors, el marc i la paret immediata. Són precisament les superfícies on apareixen primer la condensació i les taques fosques quan fa fred a fora. El resultat és el pitjor dels dos móns: poca renovació i molt refredament localitzat.

Obrir del tot durant una estona curta fa justament el contrari. Substitueix el volum d’aire de pressa, mentre les parets, el terra i els mobles —que tenen massa i no es refreden en una estona breu— conserven la temperatura i tornen a escalfar l’aire nou. La mesura de l’èxit no és quanta estona ha estat oberta la finestra, sinó quant aire s’ha canviat de debò; són coses diferents i sovint van en direccions contràries.

Els límits que no depenen de tu

Res de tot això vol dir que obrir finestres no serveixi. Quan hi ha dos fronts i algú a casa, la ventilació natural és la via de renovació més potent i més immediata que té un habitatge: cap equip domèstic no mou tant d’aire com un balcó obert amb travessia. El problema mai no és la potència. És la disponibilitat.

Límit	Com et condiciona	Per on se’n surt
Soroll de carrer	El dormitori no s’obre justament les hores en què caldria	Ventilar fort abans i després, i no deixar la renovació nocturna només a la finestra
Seguretat	No deixes obert sense ningú a casa, sobretot en plantes baixes i entresols	Obertures altes, estones curtes i amb presència
Insectes i pol·len	La mosquitera retalla la secció lliure; l’aire de fora entra amb el que porta	Obrir més obertures o més estona per compensar
Humitat exterior	En clima mediterrani costaner l’aire que entra també porta vapor	Obrir per renovar, no per assecar
Calor	Amb l’exterior més calent que l’interior, obrir escalfa el pis	Triar les hores, cosa que té explicació pròpia
Absència	Durant una jornada sencera fora de casa no obre ningú	Una renovació que no depengui de la presència

On la ventilació natural s’esgota del tot

Hi ha situacions que no es resolen obrint, per bé que s’obri:

• Un bany interior sense finestra. No hi ha obertura a l’exterior, i per tant no hi ha cap parell possible: el recorregut només pot ser mecànic.
• La cuina mentre cuines. El Codi Tècnic demana a les cuines una extracció específica per als fums i vapors de la cocció, a banda de la ventilació general de l’habitatge. Una finestra oberta dilueix el vapor quan ja s’ha escampat pel pis; no el retira on es produeix.
• La roba estesa dins d’una estança tancada. L’aigua s’evapora durant hores. Obrir un moment retira l’aire d’aquell moment, no el vapor que continuarà sortint tota la tarda.
• Els dies sense vent i sense contrast tèrmic. Els dos motors poden ser tots dos fluixos alhora, i aleshores les finestres obertes renoven molt menys del que sembla.

I una qüestió de fons que ho travessa tot: el DB-HS 3 no compta amb el que obri qui hi viu. El que planteja és un recorregut d’aire previst —entrada per les estances seques, pas interior, extracció per les humides— que existeixi tant si hi ha algú a casa com si no. Obrir finestres és una eina excel·lent per sobre d’aquest recorregut. No és el recorregut.

La prova de les dues obertures

Abans de treure conclusions sobre casa teva, val la pena comprovar què hi tens de debò. No cal cap aparell.

1. Dibuixa la planta a mà alçada i marca-hi totes les obertures a l’exterior, amb el front on dona cadascuna: carrer, pati de llum, pati d’illa, terrat, galeria.
2. Busca parelles d’obertures en fronts diferents. Si no en trobes cap, ja saps que la renovació no es podrà recolzar en la travessia i que haurà de venir de l’extracció.
3. Un dia amb una mica de vent, obre del tot una obertura de cada front i deixa lliures les portes del recorregut. Acosta un full de paper prim al pas d’una porta interior: si s’inclina de manera sostinguda, hi ha recorregut; si no es mou, en falta alguna part —entrada, pas o sortida.
4. Mira quines estances no noten res. Una habitació al final del passadís, sense obertura al front contrari, sol quedar fora del camí curt que fa l’aire: és la que hauràs d’airejar a part i, probablement, la primera on notaràs l’aire carregat al matí.

Amb aquest mapa i aquesta prova deixes de discutir si ventiles prou. Saps quins fronts tens, quin és el recorregut real de l’aire i quines estances en queden fora, que és exactament el que cal per decidir si el que et falta és obrir millor o alguna cosa que obrir no et pot donar.