Ventilació descentralitzada: un equip per estança, sense conductes

Un aparell que travessa el mur i ventila una habitació

Un equip de ventilació descentralitzada cap dins d’un forat rodó. Hi ha un tub que travessa el mur exterior, una reixeta a la cara interior de l’habitació, una tapa protegida de la pluja a la cara exterior i, dins del tub, un ventilador que pot girar en els dos sentits, un filtre i —en els models amb recuperació— un nucli acumulador, sovint de ceràmica en forma de rusc.

No hi ha res més. Ni fals sostre, ni xarxa de conductes, ni unitat central, ni sortida a coberta. Per això aquests aparells també es coneixen com a ventilació de paret sense conductes, i per això la paraula que els defineix és «descentralitzada»: la decisió es pren estança per estança, no per a l’habitatge sencer.

L’única connexió que necessiten és l’elèctrica, i és feina d’instal·lador. Ni la perforació del mur ni el circuit es resolen amb el trepant de casa.

Per què treballen per torns, i sovint per parelles

Un recuperador de doble flux separa els dos corrents en l’espai: uns conductes porten l’aire d’impulsió, uns altres l’aire d’extracció, i un intercanviador els posa en contacte sense barrejar-los. Un recuperador de calor descentralitzat fa una cosa equivalent separant-los en el temps.

El cicle és curt i automàtic. Durant una estona l’aparell extreu: l’aire interior, més calent, travessa el nucli i hi deixa part de la seva calor. Llavors el ventilador inverteix el sentit de gir i el mateix nucli, ja temperat, cedeix aquella calor a l’aire exterior que entra. Un sol canal fa les dues feines, alternant-les.

Aquí apareix el motiu de les parelles. Un aparell sol deixa l’habitació una estona en depressió i una estona en sobrepressió; i mentre extreu, l’aire de reposició ha de venir d’algun lloc: de sota la porta, de les escletxes o de la finestra. En una habitació amb la porta tancada i fusteria nova ben ajustada, aquest aire pot no existir. Instal·lats en parella i en fase contrària —mentre un impulsa, l’altre extreu—, els dos punts es donen feina l’un a l’altre i l’habitació queda equilibrada, amb un recorregut d’aire d’un extrem a l’altre.

També hi ha equips d’un sol sentit, només d’impulsió o només d’extracció. Funcionen, però depenen que hi hagi un camí per a l’aire que falta o que sobra, i aquest camí es comprova abans de comprar, no després d’instal·lar.

Per què existeix aquesta família d’equips

En un pis ja construït, la part difícil d’una instal·lació centralitzada no acostuma a ser l’equip: és el camí. Els conductes han d’anar des de les estances fins a una sortida exterior, i això vol dir un fals sostre corregut, alçades lliures que no sempre hi són i una obra que travessa mig habitatge. Quan el sostre ja és just, quan l’edifici té protecció patrimonial o quan la sortida exterior no es pot resoldre amb la comunitat, aquest camí simplement no existeix.

Hi ha un segon motiu, menys tècnic i igual de real: la proporció. Si el que falla és una habitació concreta i no l’aire de tot el pis, muntar una xarxa de conductes per resoldre-la és desproporcionat. Un aparell a la paret d’aquella habitació actua exactament on hi ha el problema, amb una intervenció que es fa en poques hores.

La pregunta útil, doncs, no és «descentralitzat o centralitzat» en abstracte. És quantes estances tens amb problema i quin marge et dona l’edifici.

Una habitació ventilada no és un pis ventilat

El Codi Tècnic no descriu la ventilació d’un habitatge com una suma d’estances soltes, sinó com un recorregut: l’aire entra per les estances seques, travessa la zona de circulació i s’extreu de les humides abans de sortir a l’exterior. Un aparell que impulsa i extreu pel mateix mur d’una sola habitació no dibuixa aquest recorregut. Tanca un circuit petit dins d’una habitació.

Això no el converteix en un mal equip; el converteix en un equip amb un abast concret, que val la pena tenir escrit abans de decidir res.

Situació	Un equip a l’estança	Què continua igual
Dormitori tancat tota la nit	Renovació contínua sense obrir la finestra	La resta del pis ventila com abans
Bany que triga dies a assecar-se	No hi actua	L’extracció de les estances humides, que va a part
Vapor i fums de cuinar	No hi arriba	L’extracció específica de cuina que demana el DB-HS 3
Humitat en diverses estances alhora	Millora una habitació	El recorregut d’aire de l’habitatge sencer

La conseqüència pràctica és que sumar aparells habitació per habitació no equival a projectar una instal·lació. Quatre equips en quatre estances són quatre circuits independents, quatre boques a la façana i quatre manteniments, i deixen les estances humides tal com estaven.

La boca a la façana no és una decisió només teva

El nucli ha de travessar un mur exterior sencer, i el que hi ha dins d’aquest mur no es veu des de dins: pot ser massís, tenir cambra d’aire, portar aïllament o formar part de l’estructura. Determinar-ho i executar la perforació és feina d’un professional amb l’equip adequat. I hi ha una línia que no es creua mai pel teu compte: obrir o modificar un conducte comunitari o un shunt vertical, que no tenen res a veure amb això.

Després arriba la part que decideix molts casos abans que la tècnica. La façana és un element comú de la finca, i les parets d’un celobert també ho són. Col·locar-hi una tapa exterior nova és intervenir en un element comú, i cada comunitat té el seu procediment. En edificis catalogats o dins d’àmbits amb protecció, el que es veu des del carrer pot tenir limitacions afegides. Preguntar-ho a l’administrador o a la junta és el primer pas, no l’últim.

I encara queda què hi ha a l’altra banda del mur, perquè l’aire que entrarà a l’habitació serà exactament aquell:

• una façana a un carrer amb trànsit porta fums i soroll directament a la boca;
• un celobert tancat sol tenir aire quiet i humit, i pot tenir a prop sortides d’extracció de veïns;
• una façana posterior o un pati d’illa acostumen a ser la cara més tranquil·la, si l’habitació hi dona.

La posició respecte a altres sortides tampoc és un detall estètic: una presa d’aire massa a prop d’una descàrrega torna a entrar l’aire que s’acaba de treure.

El soroll entra pel mateix camí que l’aire

Fins ara aquell mur era cec. Ara hi haurà un tub que comunica el carrer amb la capçalera del llit. Els equips porten materials absorbents i tapes dissenyades per atenuar, i les fitxes tècniques donen dades acústiques del conjunt, però el principi no canvia: un mur amb una obertura aïlla menys que un mur sense.

Convé separar dos sorolls que sovint es barregen en la mateixa conversa. D’una banda, el de l’aparell: en un dormitori, sovint només és tolerable a la velocitat més baixa, que també és la que menys aire mou. De l’altra, el que ve de fora a través de l’obertura. Si el motiu pel qual no obres la finestra a la nit és precisament el soroll del carrer, la pregunta que has de fer no és quants decibels fa el ventilador, sinó quina atenuació acústica té el conjunt muntat en un mur com el teu.

Val la pena comptar-ho bé: una parella d’equips són dues obertures a la mateixa habitació.

Un equip que a la nit es fa notar acaba funcionant només de dia, i llavors ja no cobreix les hores que justificaven posar-lo.

On encaixa de debò

Tres situacions on aquesta solució és la bona i no un pedaç.

El dormitori tancat tota la nit. Dues persones, set o vuit hores, porta tancada i persiana abaixada. El CO₂ i el vapor s’acumulen perquè no tenen sortida, i al matí l’aire és espès i el vidre s’entela. Obrir la finestra ho resol, però a l’hivern refreda l’habitació i, en una façana amb trànsit, hi entra soroll. Un equip que renova en continu i a baixa velocitat treballa justament durant les hores en què ningú no pot vigilar res.

L’habitació interior ocupada tot el dia. Un despatx o una habitació que dona a un celobert, amb la porta tancada per treballar. Obrir la finestra hi renova poc, perquè l’aire del celobert es mou poc, i el que entra sovint és la conversa del veí. És una estança petita amb una càrrega constant d’una persona: exactament la mida de problema que un aparell d’aquests resol.

L’habitació que no pot obrir a la nit. Plantes baixes i primers pisos on deixar la finestra oberta no és una opció, façanes on la matinada és sorollosa, finestres a un celobert per on puja fum. Aquí el valor no és tèrmic: és tenir renovació sense haver d’obrir.

En els tres casos hi ha un límit que evita decepcions a l’agost. Aquests equips renoven aire; no assequen l’aire de fora. En una nit humida de la costa catalana, el que entri arribarà temperat, però arribarà amb la humitat que hi ha a l’exterior.

Què ha d’estar resolt abans de comprar res

Una llista curta, ordenada perquè les primeres respostes són les que poden tancar el cas.

1. El mur. Gruix, composició i si es pot perforar en aquell punt concret. Ho diu qui ho ha de fer, no una fitxa de producte.
2. La comunitat. Quin procediment demana la finca per a una tapa nova a la façana o al celobert, i si l’edifici té alguna protecció.
3. La cara exterior. Què hi ha a l’altra banda i a quina distància queden altres sortides d’aire.
4. Quants equips i on van. Un de sol o una parella, i en quins punts de l’habitació: no darrere d’un armari ni just damunt del capçal.
5. L’acústica del conjunt, si el soroll de fora formava part del motiu per no obrir la finestra.
6. El manteniment. Filtres accessibles des de dins, cada quant es canvien, com es neteja el nucli i qui arriba a la tapa exterior. Un aparell brut mou menys aire cada mes que passa, i ho fa sense avisar.
7. L’encaix normatiu. Les instal·lacions tèrmiques fixes dels edificis, incloent-hi els sistemes de ventilació, entren en l’àmbit del RITE. Els llindars de potència afecten la documentació i determinats tràmits, no converteixen automàticament una ventilació fixa en una cosa aliena al RITE. A Catalunya, l’empresa que executi treballs RITE ha d’estar inscrita al RASIC; qui redacta la proposta ha d’explicar per escrit quina documentació i quin tràmit corresponen al sistema concret.

Els punts 1 i 2 no costen diners i es poden respondre aquesta setmana. Si qualsevol dels dos surt que no, la resta de la llista ja no fa falta.