Bany sense finestra: quan l’extracció és l’única sortida

Sense finestra, el pla B no existeix

Un bany amb finestra té dues vies de renovació independents. Si l’extractor s’espatlla, obres la finestra i el problema passa a ser una incomoditat. Un bany interior només en té una, i no és un aparell: és una cadena de tres condicions que s’han de complir alhora. Que entri aire, que el ventilador funcioni i que el conducte desemboqui realment a l’exterior. Amb tres baules en sèrie, la que falla decideix per totes.

El model de ventilació del document bàsic HS 3 del Codi Tècnic organitza l’habitatge en estances seques, on s’admet l’aire, i estances humides, d’on s’extreu, amb obertures de pas entre unes i altres. Les guies del col·legi d’arquitectes de Catalunya i el material de la Generalitat sobre ventilació mecànica controlada descriuen el mateix camí. En un bany amb finestra, aquest camí és el disseny previst i la finestra és el marge. En un bany interior, el camí és tot el sistema i no hi ha marge.

La segona diferència és més incòmoda: la fallada no fa soroll. Quan un bany interior perd la meitat de la seva extracció, no s’apaga cap pilot ni s’encén cap avís. Simplement l’estança triga una mica més a assecar-se cada any, l’olor dura una mica més i les tovalloles queden una mica més humides. És una degradació a la qual la casa s’acostuma, i per això sovint es descobreix pel camí llarg: per una taca en una altra habitació o per una olor que ja no marxa.

Per on entra l’aire quan tot està tancat

Per cada metre cúbic que el ventilador treu del bany, un metre cúbic hi ha d’entrar. En un bany interior no hi ha cap altra obertura possible, així que aquesta entrada és, literalment, la porta. Tota la ventilació de l’estança passa per una escletxa de pocs mil·límetres o per una reixeta de pas.

Això vol dir que la mesura més important d’un bany interior no és al catàleg de cap fabricant: és la folgança entre la fulla de la porta i el paviment acabat, amb la porta tancada i vista des de dins. Les coses que la fan desaparèixer són totes petites i totes fàcils de passar per alt durant una reforma:

• una tarima o un parquet col·locats damunt del paviment antic sense rebaixar la porta, que pugen el terra i baixen l’escletxa a res;
• un tapajunts o un perfil de canvi de paviment just a la línia de la porta;
• una porta nova que encaixa millor que l’antiga, o una porta amb galze que assenta sobre tot el perímetre;
• un burlet posat per l’olor o pel soroll, que és exactament el contrari del que necessita una estança humida;
• una catifa de bany deixada arran de porta, que tapa el pas precisament quan la porta es tanca;
• una porta corredissa o encastada, que tanca contra el brancal i no deixa cap escletxa inferior definida.

Si hi ha reixeta de pas, el que compta no és la mida exterior del marc sinó la superfície lliure real que queda entre les lames. Una reixeta decorativa amb lames tancades pot semblar generosa i deixar passar una fracció del que aparenta. I una reixeta pintada per damunt en repintar la porta perd secció sense que es noti.

Hi ha un tram que queda fora de l’estança i que compta igual. El bany interior és al nucli de la planta, sense cap tancament exterior: l’aire que hi arriba ha nascut en una habitació amb obertura al carrer o al pati i ha travessat tot el passadís abans d’arribar a la porta. Cada porta tancada del trajecte és una restricció més, i en un pis amb obertures a una sola façana i fusteria molt estanca aquest aire pot no existir enlloc. Aleshores el ventilador el pren del punt de menys resistència que trobi, que en un bany interior sol ser un altre conducte d’extracció de la mateixa casa: reimporta aire en comptes de renovar-lo. La sensació és d’aparell fluix; el problema és de camí.

Si l’única obertura dona a un pati de llum

Hi ha banys sense finestra al carrer que sí que tenen una obertura petita a un pati interior, o que hi porten la descàrrega del conducte. Val la pena entendre com es comporta aquest espai, perquè no és aire lliure.

Un pati de llum és un buit obert al cel que travessa tota l’alçada del bloc i que està envoltat per les façanes interiors del mateix edifici. Els més estrets, els que només serveixen estances humides, sovint es coneixen com a patis de ventilació. Al fons d’un pati estret hi arriba poc sol i el vent gairebé no hi entra: l’aire s’hi mou sobretot per diferència de temperatura, puja quan a dins fa més calor que a fora i s’estanca els dies serens i tebis. La renovació hi és, però és lenta.

D’aquí surten tres conseqüències pràctiques per a un bany interior:

• Obrir a un pati no equival a obrir al carrer. L’intercanvi existeix, però és molt més lent, i a la costa catalana l’aire que entra ja arriba humit bona part de l’any, amb hiverns suaus i humits i estius calorosos i humits. La ventilació d’un bany interior no consisteix a fer entrar aire sec: consisteix a treure l’aire carregat cap a un camí que acabi fora de l’edifici.
• El pati recull el que hi aboquen tots. Extraccions d’altres habitatges, fums de cuina, roba estesa a les galeries. Un bany que pren tot el seu aire del fons d’un pati pot fer olor de pati sense que hi hagi res espatllat a casa.
• Si el bany té una paret al pati, aquella serà la superfície freda. És l’únic tancament de l’estança que toca l’exterior, i per tant el punt on apareixeran les taques abans que enlloc.

El que hi ha dins del pati (les reixetes, els conductes que hi descarreguen, l’estat de les parets) és element comú de l’edifici. No és lloc per treure el cos, ni per allargar ni desviar res pel teu compte. Si sospites que la descàrrega del teu bany hi arriba obstruïda o mal rematada, la via és la comunitat, no l’escala de mà.

Contínua a cabal baix o cops curts després de la dutxa

En un bany amb finestra, el règim d’extracció és una qüestió de comoditat: sempre pots obrir. En un bany interior, el règim és el sistema, perquè amb el ventilador aturat la renovació de l’estança és pràcticament nul·la. Les hores mortes compten més que els minuts de dutxa.

Règim	Com queda l’estança entre usos	On es queda curt
Només mentre el llum és encès	Tancada i humida des que surts	S’atura just quan comença l’evaporació de l’aigua que ha quedat a les superfícies
Dutxa més una marxa posterior curta	Millor, però torna a segellar-se aviat	El temps fix no distingeix una dutxa llarga d’una visita de mig minut
Dutxa més una marxa posterior llarga	Arriba seca a mig matí	Depèn que ningú no hagi retallat el temporitzador
Contínua a cabal baix amb reforç puntual	Sempre en renovació, mai estanca	Soroll permanent i extracció constant d’aire ja temperat

La marxa posterior és aquí la variable més rendible de totes. En tancar l’aixeta, l’estança encara guarda aigua líquida repartida per totes les superfícies, i aquesta aigua trigarà hores a evaporar-se. En un bany amb finestra, aquesta cua es resol obrint quan et convingui. En un bany interior no hi ha res més que el temps que l’extractor continuï funcionant, i per això un temporitzador ajustat al mínim converteix un aparell correcte en un aparell decoratiu.

L’extracció contínua a cabal baix resol una cosa que els cops curts no resolen mai: manté el bany lleugerament per sota de la pressió de la resta del pis. Mentre funciona, l’aire entra al bany i no en surt, de manera que ni l’olor ni el vapor migren cap al passadís. Amb extracció només a cops, durant les hores en què està aturada aquest sentit de circulació desapareix i l’estança exporta el seu aire a la casa.

Té un cost, i convé dir-lo: treu aire ja temperat de manera continuada i sona tot el dia. En un hivern mediterrani suau la penalització tèrmica és menor que en un clima continental, però el soroll no perdona: un aparell tolerable en un cop curt pot ser insuportable de manera permanent, i el que s’acaba desendollant deixa el bany exactament on era. Aquesta part ja és una decisió d’aparell i es pren amb un altre criteri.

Val la pena comprovar una cosa abans de donar per fet que et cal un altre equip: hi ha casos en què el canvi de règim no demana comprar res, sinó accedir al regulador del temporitzador que ja hi ha i deixar-lo on toca.

Abans de pensar que el ventilador es queda curt

Aquesta és la conclusió a la qual s’arriba abans d’hora, i la que costa més diners. Val la pena descartar unes quantes coses primer, en aquest ordre:

1. Funciona, i quanta estona? Surt del bany, apaga el llum i escolta. Si s’atura de seguida, el que tens és un problema de règim, no de capacitat.
2. Entra aire? Amb l’extractor en marxa, obre la porta un pam i torna-la a tancar mentre escoltes. Si en tancar-la el to del ventilador puja i el brogit d’aire desapareix, l’aparell està girant contra una estança segellada. També ho notaràs a la mà: amb el pas d’aire obert, la porta costa una mica de moure.
3. La reixeta és la restricció? Una capa de borra i pols entre les lames, una reixeta decorativa muntada damunt de l’original, o una clapeta interior encallada redueixen molt la secció. La cara de l’estança es pot netejar; el que hi ha darrere, no.
4. On acaba el conducte? Després d’una reforma amb fals sostre, un tub flexible pot quedar aixafat, doblegat o desconnectat sense que es vegi res des de sota. Mirar el punt de descàrrega des de fora és raonable; obrir el fals sostre o un registre del conducte comunitari no és una comprovació domèstica.
5. Hi ha competència? La campana de la cuina, l’extracció d’una altra estança humida o un assecador de roba amb sortida d’aire funcionant alhora es reparteixen l’aire disponible en un pis hermètic.
6. Hi ha aparells de combustió a prop? Si a l’habitatge hi ha un escalfador o una caldera de gas, la interacció entre una extracció i un aparell de combustió no s’avalua per assaig i error: correspon a un instal·lador habilitat, i és motiu per aturar-se aquí.
7. Hi ha aire disponible al pis? Amb totes les finestres tancades, fusteria estanca i cap airejador ni entrada prevista, no hi ha aire d’aportació en cap estança. El bany interior és només on es nota primer.

Quan els set punts estan nets i l’estança continua sense assecar-se, aleshores sí que la hipòtesi «l’aparell es queda curt» és la següent, i és una decisió tècnica amb els seus propis criteris.

Com es llegeix una estança que no dona senyals

Un bany al nucli de la planta està envoltat d’estances escalfades i no té cap tancament exterior. Per tant, sovint no té cap superfície prou freda perquè hi condensi res. Això sona bé i no ho és: vol dir que l’estança no es taca encara que la seva ventilació sigui inexistent, i que l’absència de marques no és cap prova que funcioni.

El vapor no desapareix. Surt per la porta i va a condensar a la primera superfície freda que troba, que ja no és al bany: el fons d’un armari arrambat a la paret comuna, l’angle de sostre del passadís, la paret del dormitori contigu. Un bany interior impecable amb una taca al dormitori del costat és un patró coherent, no una casualitat.

Com que la vista no serveix, cal llegir altres coses:

• La tovallola. Una tovallola penjada després de la dutxa que l’endemà al matí encara és humida és una mesura directa de la capacitat d’assecatge de l’estança, i no depèn de cap aparell per obtenir-la.
• L’olor pròpia. Un bany interior amb extracció real no conserva la seva olor durant hores. Si la conserva, l’aire no s’està movent.
• L’ombra de brutícia al voltant de la reixeta. Una reixeta que fa anys que aspira sol marcar la superfície del voltant, perquè hi passa aire amb pols. Una reixeta impecable en una instal·lació antiga no ho demostra tot (algú pot haver-la netejat), però és un indici que hi ha passat poc aire.
• La diferència amb el passadís. Si deixes un higròmetre al bany i un altre al passadís, el que informa no és el valor absolut sinó quant triga la diferència a tancar-se després d’una dutxa.

Aquesta lentitud a mostrar el problema és justament el motiu per no deixar-lo córrer. Les guies de l’Organització Mundial de la Salut sobre humitat i floridura donen suport a relacionar la humitat interior persistent i la floridura amb símptomes respiratoris, i en un bany interior la humitat persistent pot passar molt de temps sense deixar cap marca visible que obligui a mirar-la.

Fins on arribes tu i on comença l’edifici

En cap altra estança de l’habitatge no queda tanta part del sistema fora del teu abast, i saber on és la frontera evita tant la resignació com les intervencions equivocades.

El que és teu i es pot fer avui. Mantenir lliure la folgança de sota la porta o la reixeta de pas, allargar el temps de marxa posterior de l’extractor, netejar la cara vista de la reixeta i deixar la porta oberta quan el bany no s’utilitza, perquè l’estança no faci de capsa tancada i humida durant vint hores seguides.

El que és de l’edifici. El conducte vertical compartit, el seu rematat a la coberta, les reixetes que descarreguen al pati i qualsevol cosa que una reforma d’un altre pis hi hagi deixat. No s’obre, no es perfora, no s’allarga i no es desvia pel teu compte: afecta tota la vertical.

El que és d’un professional. Qualsevol treball elèctric dins del bany, un ventilador en línia muntat al fals sostre, l’obertura d’un registre, la relació amb aparells de gas i el dimensionament de l’equip.

Per a tot el que no és teu, el que més val és arribar-hi amb fets. Apunta durant un parell de setmanes quants minuts continua l’extracció en apagar el llum, si la tovallola és seca l’endemà, si l’estança es comporta diferent amb la porta entreoberta i si l’olor apareix amb l’extractor aturat. Un bany interior es descriu malament amb la paraula «humitat» i molt bé amb quatre observacions com aquestes, que són exactament les que necessita qui l’hagi de revisar.