Ventilació en pisos antics de Barcelona: pati de llum, shunt i un sol front

Per què dos pisos del mateix carrer no ventilen igual

L’aire d’un habitatge de Barcelona el decideixen tres dades que no surten a l’anunci immobiliari: en quantes façanes hi ha obertures, on donen el bany i la cuina, i si l’aire pot anar d’un extrem a l’altre del pis sense topar amb una porta ben ajustada. Amb aquestes tres respostes s’explica bona part del que ve després: la humitat que no marxa del bany, l’olor de fregit que apareix al vespre sense que ningú cuini a casa, la condensació que arriba al gener en un pis acabat de reformar.

El parc construït de la ciutat repeteix un nombre petit de solucions, i cadascuna fa una cosa previsible amb el recorregut de l’aire.

Tipologia	Què li fa al recorregut de l’aire	Per on començar a mirar
Bany o cuina que donen al pati de llum	L’extracció aboca a una columna estreta i compartida amb els veïns	Si la boca d’extracció tira, i a quines hores entra olor
Obertures en un sol front	No hi ha travessia entre façanes: tot depèn del recorregut interior	Si el bany i la cuina extreuen de debò, i cap a on
Shunt vertical compartit	Diversos habitatges aboquen al mateix conducte	Si l’olor apareix a les hores de cuinar dels altres
Pis reformat i molt més estanc	Han desaparegut les infiltracions i no s’ha previst per on entra l’aire	Si la fusteria nova té airejadors i si les portes tenen pas per sota
Ocupació alta en pocs metres	Es genera més vapor i més CO₂ del que el recorregut és capaç de retirar	Com és l’aire del dormitori al matí, amb la porta tancada

Cap d’aquestes situacions és un defecte per si sola. El que tenen en comú és que posen a prova el mateix circuit: el que descriu el DB-HS 3 del Codi Tècnic i que la guia del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya desglossa en obertures d’admissió als dormitoris i a la sala, obertures de pas a la circulació i obertures d’extracció al bany i a la cuina. Quan una tipologia dona guerra, sol ser perquè una d’aquestes tres peces falta o no fa la seva feina.

El pati de llum és aire exterior, però és un exterior compartit

En una finca entre mitgeres, amb l’habitatge desenvolupat en fondària, només els extrems arriben al carrer o a l’illa. Tot el que queda al mig —el bany, sovint la cuina, de vegades una habitació— respira per un pati interior. És la peça que va fer habitables aquests edificis i continua sent, per a molts pisos, l’única obertura d’aquelles estances.

El Codi Tècnic tracta el pati com a aire exterior quan compleix les condicions que fixa. Però és un exterior molt particular: una columna estreta, tancada pels quatre costats, on la renovació és lenta i on aboquen les mateixes estances de tots els pisos de la vertical. D’aquí surten les queixes clàssiques.

• Olors que no són teves. Fums de cuina, olor de bany, detergent de rentadora: en un pati petit, el que expulsa un pis pot tornar a entrar per la finestra d’un altre.
• Una finestra que no s’obre mai. Molts banys amb finestra al pati funcionen a la pràctica com a banys tancats, perquè obrir vol dir olor, soroll de la vertical o fred. Existir i fer-se servir no és el mateix.
• Un aire d’estiu que no alleuja. Amb estius xafogosos, obrir la finestra del pati a migdia no acostuma a portar ni aire més fresc ni aire més sec; les primeres hores del matí són millor moment, i les guies divulgatives en català insisteixen en aquest canvi d’horari segons l’estació.

El pati és element comú de la finca. Pots decidir quan obres la finestra i has de mantenir lliure la teva reixeta, però tot el que afecti el pati mateix —terminals, conductes, tancaments— passa per la comunitat.

Un sol front: quan la ventilació creuada no és una opció

La ventilació creuada necessita dues obertures en condicions diferents: una on l’aire empeny i una altra per on s’escapa. En un pis amb totes les finestres al mateix pla —tota la façana al carrer, o tota al pati— aquesta diferència no existeix, i obrir dues finestres del mateix front amb prou feines mou res. No és qüestió de mida ni d’orientació: és que no hi ha dos costats. Passa als pisos que no travessen l’illa i, molt sovint, als habitatges petits que han sortit de dividir-ne un de gran: un es queda amb el carrer i l’altre, amb el pati.

Aquí el recorregut interior deixa de ser un detall de projecte. Si no hi ha travessia natural que empenyi l’aire, l’extracció del bany i de la cuina és el motor de tot el sistema, no un accessori que s’engega amb el llum. Un extractor, però, només treu aire si n’entra per algun altre lloc: sense pas sota la porta, sense reixeta de pas i sense cap entrada a les habitacions, xucla contra un pis tancat.

La conseqüència pràctica és poc intuïtiva: sense travessia cal comptar amb més estona d’obertura per obtenir la mateixa renovació, i a l’hivern val més obrir de bat a bat una estona curta que deixar una finestra entreoberta tot el dia refredant els paraments.

El shunt compartit: per què t’arriba l’olor d’una cuina que no és la teva

En edificis d’una certa edat, el bany i la cuina de tota una vertical no tenen conducte propi fins a la coberta: connecten a un conducte comú, el shunt, que puja per l’interior de la finca. És una solució eficient i, mentre l’equilibri es manté, invisible. Els problemes apareixen quan aquell equilibri es trenca, i les causes que es repeteixen són poques:

• un extractor massa potent en un habitatge posa el conducte en pressió, i l’aire busca sortida pels ramals més febles, que són els pisos que hi aboquen sense ventilador o amb un de petit;
• un ramal ha perdut la comporta antiretorn o la té encallada;
• el terminal de coberta està obstruït, tapat o modificat arran d’una obra;
• una reforma ha connectat al shunt una campana de cuina que hi descarrega molt més aire del previst.

Cap d’aquests diagnòstics es confirma des de dins d’un pis, i cap s’hi resol. El conducte és element comú, i obrir-lo, allargar-lo, segellar-lo o desviar-lo pel compte propi altera el que respiren els veïns de tota la columna.

El que sí que pots fer és documentar-ho i portar-ho a la comunitat perquè encarregui una revisió tècnica. I si el que tens al cap és millorar la ventilació del pis, aquesta és la primera pregunta i no l’última: si el conducte existent es pot reaprofitar, i amb quin permís, decideix quines opcions tens abans de mirar cap aparell.

El pis reformat: finestres noves i un recorregut que ningú va tornar a dibuixar

Una reforma tipus canvia diverses coses alhora: fusteria nova i molt més estanca, paviment nou amb portes ajustades al mil·límetre, un bany refet i sovint desplaçat cap a l’interior, i una cuina que s’obre al menjador o que estrena campana.

Res d’això és un error. El que passa és que el pis vell ventilava, en part, per on ningú havia decidit: pels junts de la fusteria, per la caixa de la persiana, per sota de portes que no tancaven bé. Aquell cabal no constava enlloc i, tot i així, retirava vapor cada dia. Canviar les finestres no crea humitat; retira una via de ventilació accidental i deixa a la vista que el recorregut previst no existia o no era suficient.

Els punts que amb més freqüència queden pendents:

• Cap entrada d’aire nova. La fusteria estanca arriba sense airejadors si ningú els demana, i llavors no hi ha per on entrar l’aire que l’extractor es proposa treure.
• Portes ajustades al paviment nou. Una porta de bany sense pas per sota converteix l’extractor en un aparell que fa soroll i poca cosa més.
• Més potència sobre el conducte de sempre. Un extractor més gran connectat a un shunt antic no mou necessàriament més aire, i pot desequilibrar la vertical.
• On acaba el conducte. Val la pena saber-ho per la documentació de la reforma, no obrint el fals sostre.
• El safareig que desapareix. La roba s’acaba estenent al passadís o al menjador, i tota l’aigua que contenia passa a l’aire del pis.

Molta gent en pocs metres quadrats

Els cabals que preveu el DB-HS 3 es calculen a partir de l’ús previst de l’habitatge. Un pis pensat per a dues o tres persones que n’allotja cinc no té una instal·lació espatllada: té la mateixa instal·lació repartida entre més gent, amb més vapor i més CO₂ generats cada hora.

Al pis compartit s’hi afegeix un detall de convivència que pesa molt: les portes de les habitacions estan tancades gairebé sempre, i el recorregut de l’aire depèn justament d’aquell pas. Un dormitori amb la porta tancada, una persona a dins tota la nit i cap entrada d’aire a la façana és la combinació que acaba amb els vidres regalimant al matí.

La resta de fonts també es multipliquen: dutxes seguides, dues cuines al dia, rentadores gairebé diàries i roba estesa a dins perquè el pati no dona per a més. Res d’això és evitable en un pis ple; el que canvia el resultat és si l’habitatge retira aquell vapor a mesura que es produeix o si depèn que algú se’n recordi.

Per què aquí no hi ha una pàgina per a cada barri

Aquesta pàgina parla de com està fet l’edifici, no de codis postals, i és una decisió deliberada. Dos pisos de la mateixa escala es comporten de manera oposada si l’un travessa l’illa i l’altre només dona al pati. En canvi, un pis de Sants i un del Clot amb la mateixa distribució, el mateix tipus de conducte i la mateixa reforma tindran exactament el mateix problema d’aire.

No hi ha dades públiques de ventilació barri per barri, i fabricar-les seria pitjor que no dir res. El que canvia d’un districte a l’altre és la proporció de cada tipologia dins del parc construït, no la física de com es mou l’aire dins d’un habitatge.

Què pots observar aquesta setmana sense tocar res

Abans de decidir res, val més una setmana de notes que una tarda de catàlegs.

• Delimita. Passa a una sola estança o a tot el pis? Sempre a la mateixa hora? Des de quan, i coincideix amb una obra, una reforma o un canvi d’ocupants?
• Mira si hi ha aspiració, i amb quina porta. Acosta un tros de paper de cuina a la reixeta amb l’extractor engegat, primer amb la porta del bany oberta i després tancada. Si només s’aguanta amb la porta oberta, revisa primer el pas d’aire de reposició. La prova no mesura el cabal ni descarta problemes al conducte.
• Segueix les olors. Anota a quina hora arriben i si el teu extractor estava en marxa: és la manera de distingir si surten de casa teva o de la vertical.

I el que no et toca a tu: pujar a la coberta, obrir o modificar un conducte comunitari, tocar la instal·lació elèctrica de l’extractor o aplicar productes sobre una taca de floridura.

La diferència entre una queixa i un encàrrec útil és aquesta llibreta. En comptes de dir «tinc humitat al bany», podràs dir a quina hora passa, a quina estança, amb quines portes tancades, des de quina reforma i si els veïns de la teva vertical hi tenen alguna cosa a veure.