Ventilació del bany: per què l’estança no s’acaba d’assecar

Una dutxa no és humitat: és un episodi

El bany no té un problema d’humitat constant. Té episodis. Durant uns minuts, aigua calenta polvoritzada omple de gotes una estança de pocs metres cúbics, escalfa les rajoles i deixa mullada tota superfície que troba. El mateix vapor que en un menjador amb prou feines es notaria, aquí canvia l’aire de dalt a baix en molt poc temps.

L’episodi té dues meitats, i la segona passa desapercebuda. La primera va mentre corre l’aigua: el vapor calent puja i forma una capa densa al sostre i a la part alta de les parets. El mirall s’entela abans que res perquè és llis, prim i no té inèrcia, i és el primer que baixa per sota del punt de rosada de l’aire del voltant.

La segona comença just quan tanques l’aixeta i dura molt més. En aquell moment la major part de l’aigua que encara ha de passar a l’aire no és vapor: és aigua líquida a la mampara, a les rajoles, al plat de dutxa i a les tovalloles, i s’anirà evaporant a poc a poc durant hores, sovint amb l’estança ja tancada i el ventilador aturat. És aquesta segona meitat la que decideix si el bany arriba sec al vespre.

De tot això en surt una conclusió que no depèn de cap aparell: una extracció que només funciona mentre et dutxes atén la meitat curta de l’episodi i deixa passar la llarga. I a la costa catalana, amb hiverns suaus i humits i estius calorosos i humits, l’aire de fora no sempre és l’aliat sec que seria en un clima continental: obrir la finestra ajuda, però no és una mesura fiable per a una evaporació que dura tot el matí.

De la porta a la reixeta: el recorregut complet de l’aire

El bany és l’última baula d’una cadena que comença lluny. El document bàsic HS 3 del Codi Tècnic de l’Edificació organitza l’habitatge en estances seques, on s’admet l’aire, i estances humides, d’on s’extreu, amb obertures de pas entre unes i altres. El material del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i les guies de la Generalitat sobre ventilació mecànica controlada descriuen el mateix recorregut: dormitoris i sala, zona de circulació, estança humida i, d’allà, cap a fora.

Vist des del bany, això vol dir que hi ha cinc baules i que qualsevol d’elles pot estar trencada sense que es noti fins que el mirall triga mitja hora a desentelar-se.

Baula	On és a casa teva	Com es trenca
Entrada d’aire exterior	Airejadors de la fusteria, reixetes, obertures	Pis molt hermètic després de canviar finestres, amb tot tancat
Pas per les estances seques	Dormitoris i sala	Portes tancades sense folgança, persianes i tot segellat
Zona de circulació	Passadís i distribuïdor	Portes de pas ajustades, armaris que tanquen el recorregut
Entrada al bany	Folgança sota la porta o reixeta de pas	Porta nova a ras de terra, burlet, graó o catifa gruixuda
Sortida a l’exterior	Conducte i reixeta de descàrrega	Conducte brut o obstruït, descàrrega a un fals sostre o a un pati tancat

Una baula que es pot trencar sense fer-se visible és la quarta. Una porta de bany ben ajustada, sense folgança per sota ni reixeta, és una causa fàcil de passar per alt quan un extractor sembla que no fa res: el ventilador gira exactament igual, però no hi ha aire que pugui entrar a substituir el que hauria de sortir. En pisos reformats el canvi de portes és un moment en què això pot passar sense que ningú se n’adoni.

Hi ha un segon nivell menys evident: encara que la porta deixi passar l’aire, aquest aire ha d’arribar d’algun lloc, i arriba de la resta de l’habitatge, que al seu torn necessita per on prendre aire de fora. En un pis molt hermètic i amb tot tancat, el ventilador estira d’on pot, sovint del conducte d’una altra estança humida o de la campana de la cuina. Continua sent un problema de recorregut, no de potència.

On s’extreu i on és la dutxa: la geometria mana

Dins de la mateixa estança, la posició de les coses canvia el resultat més del que sembla. El vapor calent puja i s’acumula a la part alta: un punt d’extracció alt i pròxim a la zona de dutxa treballa on la concentració és màxima, mentre que una reixeta arran de terra treballa on gairebé no n’hi ha. Això no vol dir posar-lo dins de la zona de ruixat, i tota la part elèctrica del bany queda fora d’un criteri domèstic.

Després hi ha la drecera. Si l’aire entra per sota de la porta i el punt d’extracció és just a sobre d’aquesta mateixa porta, el recorregut és de mig metre i el fons de l’estança, on sovint hi ha la dutxa, gairebé no s’escombra. Amb l’entrada i la sortida en extrems oposats, el mateix aire travessa la zona que s’ha de netejar de vapor.

La finestra hi juga un paper que convé entendre. Obrir-la mentre el ventilador funciona resol el bany de pressa, però anul·la el pas per sota de la porta: el ventilador agafarà l’aire de la finestra, que li és molt més fàcil, i deixarà d’estirar de la resta del pis. Per al bany és perfecte; per a la renovació de tot l’habitatge, no compta.

I finalment, les superfícies fredes de l’estança, que són les que diuen on apareixeran les taques:

• el mirall, sempre el primer, i per això el millor indicador domèstic que tens;
• la paret que dona a un pati de llum, amb aire exterior humit i poc mogut a l’altra banda;
• l’angle de sostre damunt de la dutxa, on el vapor s’acumula i la ventilació arriba pitjor.

Hi ha un cas revelador: un bany al centre del pis, sense façana ni pati, pot no tenir cap superfície prou freda i no tacar-se mai. El vapor no desapareix per això; surt per la porta i va a condensar a la superfície més freda que trobi, ja en una altra estança.

Quan el bany no acaba al teu pis: el conducte compartit

En blocs amb conducte vertical compartit —el shunt—, l’extracció del bany no acaba a la teva paret: acaba en un conducte que recull diversos habitatges de la mateixa vertical, amb un ramal per pis, i que descarrega per damunt de la coberta funcionant per tiratge tèrmic.

La pressió dins d’aquell conducte no és fixa. Varia amb el vent a la coberta, amb la diferència de temperatura entre interior i exterior i amb el que facin els veïns en aquell mateix moment. El teu ventilador no lluita contra una resistència constant, sinó contra una que canvia al llarg del dia.

D’aquí venen les olors que tornen. Si el ramal no té una clapeta antiretorn que tanqui bé, o si el conducte queda pressuritzat per una ratxa de vent o per una extracció potent d’un altre pis, l’aire pot recórrer el camí invers i entrar. La signatura és fàcil de reconèixer: fa olor de cuina, de tabac o d’un altre bany, olors que no són de casa, i sovint es nota més amb el teu extractor aturat que en marxa.

Hi ha una segona causa, més silenciosa: les reformes fetes pis per pis poden haver deixat un ramal mal connectat, un registre tapiat o el conducte parcialment obstruït amb runa. Aleshores el ventilador descarrega contra un conducte que no evacua, i canviar d’aparell no canvia res.

Tres coses que no es fan pel teu compte: obrir, perforar, allargar o modificar un conducte comunitari; manipular el ramal d’un altre habitatge; i descarregar l’extracció a un fals sostre, a una cambra o a un pati tancat sense sortida. Les dues primeres afecten tota la vertical i la seguretat de l’edifici; la tercera retorna el vapor al lloc d’on l’acabes de treure.

El que sí que és teu és documentar el cas: quan apareix l’olor, si coincideix amb dies de vent, si canvia amb el teu extractor engegat o aturat i si algun veí de la mateixa vertical hi troba el mateix. Amb això, la conversa amb la comunitat parteix de fets i no d’impressions.

El bany és la causa o només el primer lloc on es nota?

Aquesta és la pregunta que estalvia més diners, perquè separa una intervenció a l’estança d’una revisió de tot l’habitatge. Els patrons són prou clars.

Sembla del bany quan només s’hi entela, quan el mirall es desentela en un temps raonable després de la dutxa i quan cap altra estança dona senyals. Aquí el treball és a l’estança: recorregut d’aire, moment i durada de l’extracció, i aigua líquida que es queda a les superfícies.

Sembla de tot el pis quan, a més del bany, al matí hi ha aigua als vidres dels dormitoris o del menjador. El bany només és l’estança petita on el desequilibri es fa visible abans. I si tot va empitjorar just després de canviar les finestres, unes finestres noves no generen humitat: han eliminat unes infiltracions incontrolades que l’habitatge feia servir sense que ningú ho hagués planificat, i han deixat al descobert un recorregut previst que no era suficient.

El vapor marxa del bany i condensa en un altre lloc quan el bany està impecable i, en canvi, es taca la paret del passadís, el fons d’un armari del dormitori del costat o l’angle de sostre de l’habitació contigua. Aquí no falta calefacció allà on hi ha la taca: falta extreure el vapor al lloc on es produeix.

El bany no és ni l’origen quan s’hi asseca la roba, o quan s’asseca en una habitació tancada del pis. Aleshores la font principal de vapor és una altra i el bany paga la factura sense haver-la generat.

I hi ha senyals que apunten a un mecanisme que no és condensació:

• taques que no s’assequen mai, també en setmanes seques o a l’estiu;
• humitat a la part baixa de la paret, que puja des del terra;
• una taca just sota el bany del pis de dalt, o al voltant d’un baixant;
• taques que creixen només després d’episodis de pluja o de vent de mar.

Filtracions, capil·laritat i entrades d’aigua són coses diferents, amb solucions diferents, i no es distingeixen de manera fiable sense una inspecció presencial. Insistir en la ventilació quan hi ha una fuita només allarga el dany.

Si la humitat persistent ja ha derivat en floridura visible, no val la pena conviure-hi: les guies de l’Organització Mundial de la Salut sobre humitat i floridura donen suport a relacionar la humitat interior persistent i la floridura amb símptomes respiratoris. Retirar la floridura existent i corregir l’aire són dues feines diferents, i corregir l’aire no garanteix que no torni.

L’aigua que queda a les superfícies decideix la resta del dia

Tornem a la segona meitat de l’episodi, perquè és on hi ha la palanca més barata de totes. Quan surts de la dutxa, la major part de la humitat que el bany encara ha d’expulsar no està a l’aire: està en forma líquida damunt de les superfícies. Cada gota que deixes a la mampara i a les rajoles es convertirà en vapor en les hores següents, i la ventilació l’haurà de treure igualment.

Per tant, abans de demanar més cabal a res, val la pena deixar menys aigua enrere:

• passar una rasqueta o un eixugavidres per la mampara i per la paret enrajolada; mig minut retira el gruix del que s’hauria d’evaporar durant tot el matí;
• treure del bany les tovalloles molles, i no estendre-hi la roba: una tovallola plegada en un bany tancat és un humidificador lent;
• mantenir l’extracció en marxa una estona després de la dutxa, no només durant, i deixar el pas d’aire obert mentre funciona: un ventilador amb la porta segellada és soroll;
• deixar la porta oberta quan el bany no s’utilitza, perquè l’estança no sigui una capsa humida tancada;
• no tapar la reixeta a l’hivern per evitar el corrent d’aire fred: elimina la renovació sense tocar gens la humitat que es genera;
• si hi ha finestra, obrir-la de bat a bat una estona curta durant i just després, millor que una escletxa permanent que refreda l’estança i que s’acaba tancant al tercer dia.

Amb això el bany deixa de ser una estança que s’ha d’assecar cada dia i passa a ser una que gairebé no s’arriba a mullar. I si tot i així les rajoles continuen humides a l’hora de sopar i el mirall triga una eternitat a desentelar-se amb la porta oberta, el diagnòstic ja no és d’hàbits: hi ha una de les cinc baules trencada, i saber quina és abans de comprar res estalvia comprar dues vegades.