Ventilar a l’hivern sense refredar el pis

La pauta que encaixa aquí

Quatre criteris, i el rellotge és el menys important de tots.

• De bat a bat, no en oscil·lobatent. L’objectiu és substituir l’aire de pressa i tornar a tancar, no mantenir una escletxa oberta tot el matí.
• Més d’un punt alhora, sempre que es pugui. Una finestra sola en un dia sense vent i amb l’exterior suau treballa molt lentament. Dues obertures allunyades, amb les portes interiors obertes, fan la mateixa feina en molta menys estona.
• Quan acabes de generar vapor, no a una hora fixa. Després de la dutxa, mentre i després de cuinar, en llevar-te, i al vespre abans de la part més freda de la nit.
• Una mica més d’estona que la que sents recomanar. Els consells d’obrir només un instant venen d’hiverns on l’aire exterior entra gelat i sec. Aquí no.

Per saber quan tancar serveix més el tacte que el minuter: mentre notis que l’aire ha canviat i encara no hagis refredat el terra, els mobles o la cara interior de la paret, ets dins del bon tram. Quan comences a notar la superfície freda al palmell, ja has passat de llarg i estàs pagant escalfor sense guanyar renovació. Amb travessia aquest punt arriba de seguida; amb una finestra sola, tarda.

Si a fora hi ha més humitat que a dins, per què obrir?

És l’objecció més raonable de l’hivern, i mig té raó. En una matinada humida de desembre a la costa, l’higròmetre de fora pot marcar més que el de dins. Però la humitat relativa es mesura contra la temperatura: aquell aire exterior, suau i saturat, porta menys aigua en termes absoluts que l’aire escalfat de casa, i quan entra i s’escalfa la seva humitat relativa baixa. Per això, encara que sembli contradictori, obrir continua eixugant.

El que canvia respecte d’un hivern continental és la magnitud. Com més s’assemblen les temperatures de dins i de fora, menys empeny l’aire per si sol; i com més s’assemblen les humitats absolutes, menys aigua s’emporta cada volum renovat. La boira o la pluja no permeten decidir-ho només mirant la humitat relativa: un aire exterior fresc pot continuar contenint menys vapor que el de casa. Per tant, obrir sempre renova CO₂ i olors, i pot assecar més o menys segons la diferència real de vapor. Quan aquesta diferència és petita, compta encara més retirar el vapor allà on es produeix amb la campana i l’extractor.

Una precisió de mapa: tot això descriu el clima mediterrani costaner, d’hiverns suaus i humits. A la plana de Lleida, a la Catalunya interior o al Pirineu, l’hivern és més fred i l’aire exterior més sec, i allà la pauta d’obertures molt curtes funciona tal com es diu.

L’escletxa oberta tot el matí és el mal negoci de l’estació

A l’hivern, el que costa car no és l’aire calent que se’n va: l’aire té molt poca inèrcia i es torna a escalfar de pressa. El que costa car és refredar la matèria —el mur, el paviment, els mobles, el guix—, perquè això sí que triga hores a recuperar-se i és exactament el que decideix si després es formarà aigua.

Una obertura ampla i curta canvia l’aire abans que la matèria noti res. Una escletxa estreta mantinguda tot el matí fa el contrari: renova poc i refreda de manera contínua i localitzada la llinda, els brancals i el tros de paret que envolta la finestra, que ja són els punts més freds del parament. En un hivern suau, on el llindar de la condensació es creua just, aquest refredament localitzat és suficient per decidir on apareixerà la primera taca.

Ventilar amb la calefacció encesa: l’apago o no?

Per a una obertura curta, tant se val. El sistema no arribarà a compensar res en aquella estona, i tancar i tornar a engegar radiadors cada vegada acaba fent que ningú no ventili. Si la calefacció té vàlvules termostàtiques, abaixar-les mentre la finestra és oberta és un gest raonable; si és aire condicionat amb bomba de calor, val la pena aturar-lo perquè no lluiti contra la finestra.

El que sí que surt malament és la combinació contrària: calefacció engegada tot el dia i una finestra en oscil·lobatent permanent en alguna estança. Aquí sí que es paga escalfor de manera contínua i, a canvi, es renova poc.

I hi ha una decisió de fons que pesa més que totes les anteriors: com es reparteix la calor pel pis. En termes d’humitat, escalfar de manera moderada però a tot arreu dona menys problemes que escalfar molt el menjador i deixar la resta a la temperatura que faci. Els graus concentrats en una estança no protegeixen les altres; només fan que el vapor generat a tot el pis vagi a descarregar justament allà on les superfícies són més fredes.

El que decideix si es forma aigua és la paret, no l’aire

L’aire de l’estança es refreda i s’escalfa en minuts. Un mur no: per massa, tendeix a seguir la mitjana dels dies anteriors més que la temperatura d’aquell moment. Després d’una setmana freda seguida, les superfícies estan més fredes del que suggereix el termòmetre d’aquell matí, i per això els episodis d’humitat apareixen concentrats en ratxes en lloc de repartits per igual.

D’aquí surt la pitjor combinació de l’hivern: una estança que estigui alhora tancada i sense escalfar. L’habitació de convidats, el despatx que no es fa servir, el dormitori del fons que dona al pati de llum. Encara que allà dins no s’hi cuini, no s’hi dutxi i no hi dormi ningú, el vapor de la resta del pis hi arriba —les portes tancades el frenen, però no el retenen— i hi troba les superfícies més fredes de l’habitatge. Aquestes estances no s’han de tancar per estalviar: s’han de mantenir amb una mica de calor i amb la seva ració d’obertura, encara que sigui curta.

L’hivern, moment a moment

Moment	Què passa	Què fa la diferència
En llevar-se	L’aire del dormitori és el més carregat del dia i el vidre, el més fred	Obrir la finestra i també la porta, i fer el llit després, no abans
Durant i després de la dutxa	Molt vapor en pocs minuts en una estança petita	Extractor o finestra des del principi i una bona estona després; porta tancada cap a la resta del pis, però amb pas d’aire per sota
Mentre es cuina	Bullir i coure al vapor carreguen l’aire molt de pressa	Campana engegada abans de començar i encesa una estona després; tapar les olles
Amb bugada estesa a dins	Tota l’aigua de la roba acaba a l’aire de l’estança	Mai en una habitació tancada i freda; amb extracció en marxa o amb la finestra oberta a estones
Al vespre, abans d’anar a dormir	S’ha acumulat el vapor del sopar i de les dutxes, i venen les hores més fredes	L’obertura forta del dia: portes interiors obertes i dos punts oposats, si n’hi ha

De totes, l’obertura del vespre és la que més rendeix i la més fàcil de saltar-se. Entrar a la nit amb l’aire ja renovat vol dir que les hores en què les superfícies toquen el mínim et troben amb menys vapor a dins. A la inversa, deixar una finestra entreoberta tota la nit per compensar el que no s’ha fet abans refreda el forat de la finestra durant vuit hores seguides, que és just el que no interessa.

El recorregut que hi ha al darrere és el que descriu el document bàsic HS 3 del Codi Tècnic: l’aire entra per les estances seques —dormitoris i sala—, travessa el pis i s’extreu del bany i de la cuina cap a fora. El mateix document demana a la cuina una extracció específica per als fums i vapors de cocció, a banda de la ventilació general de l’habitatge. A l’hivern aquest recorregut no desapareix; simplement s’ha de fer en estones curtes i amb les portes interiors obertes perquè existeixi.

Del desembre al febrer: com es fabrica el problema sense adonar-se’n

La seqüència té gairebé sempre la mateixa forma, i cap dels passos és irracional pel seu compte.

1. Arriba la primera setmana freda i es deixa d’obrir al matí, perquè fa fred i costa.
2. Es tapa l’airejador de la fusteria o una reixeta d’estança, perquè hi entrava corrent.
3. Es tanca la porta de l’habitació que no es fa servir i s’hi apaga el radiador, per no escalfar de més.
4. Comença a estendre’s la roba a dins, perquè al balcó ja no s’asseca.
5. Al gener no es veu res. Les setmanes fredes s’acumulen i les superfícies van baixant de temperatura.
6. Al febrer apareix l’olor de resclosit a l’armari, i darrere del capçal o al racó del sostre hi ha taques fosques.

Cap dels cinc primers passos dona senyal la mateixa setmana, i aquest és tot el problema: l’efecte no arriba fins que la matèria s’ha refredat prou i el vapor s’ha anat acumulant. Per això la correcció també arriba tard i no es nota l’endemà.

Dues advertències sobre el final d’aquesta seqüència. Retirar la floridura que ja s’ha format i corregir l’aire són dues feines diferents, i corregir l’aire no garanteix que no torni. I si les taques no s’assequen mai —tampoc a l’estiu— o pugen des del sòcol cap amunt, el mecanisme pot no ser condensació: les filtracions i la humitat per capil·laritat no es distingeixen de manera fiable sense una inspecció presencial.

Quan el pis no permet la pauta estàndard

Tot l’anterior dona per fetes dues coses que no sempre hi són: obertures a dues façanes i algú a casa a mig matí. Sense això, es corregeix per un altre costat.

• Obertures a una sola façana. No hi ha travessia real, però encara hi ha recorregut: obre els dos punts més allunyats d’aquella mateixa façana i, sobretot, totes les portes interiors. La renovació serà més lenta, o sigui que allarga l’estona en lloc d’escurçar-la.
• Bany o habitació que dona a un pati de llum. L’aire del pati està més quiet i sovint és més humit que el del carrer, de manera que obrir-hi renova menys. En aquestes estances val més recolzar-se en l’extracció que en la finestra, i no estendre-hi mai la roba.
• Ningú a casa entre el matí i el vespre. Concentra les dues obertures fortes en llevar-se i en tornar, i no compensis l’absència tapant les entrades permanents d’aire: són justament el que manté una mica de renovació quan no hi ha ningú per obrir res.
• Soroll o seguretat a la façana del carrer. Ventila fort a les hores en què sí que es pot i deixa el gruix de la renovació nocturna a l’extracció del bany, no a una finestra entreoberta.
• Extracció que va a un conducte vertical comunitari. Si el bany o la cuina sembla que no extreuen malgrat tenir el pas d’aire lliure, el conducte és de l’edifici: la qüestió és de la comunitat i d’un tècnic, i no s’obre ni es modifica pel compte de cadascú.

I si l’hivern ja ha avançat i les taques han aparegut, hi ha una cosa que val la pena saber abans de reaccionar: recuperar terreny és més lent que perdre’l. Les superfícies que han passat setmanes fredes no es tornen a escalfar en un matí, i una estança que ha estat tancada arrossega humitat acumulada als paraments i als tèxtils. Obrir-la de bat a bat durant hores la refreda encara més i allarga el problema. Funciona millor l’ordre invers: primer tornar-hi una mica de calor de manera continuada, i quan les superfícies ja no siguin les més fredes del pis, reprendre-hi les obertures curtes com a la resta de l’habitatge.