Ventilació de doble flux: dues xarxes, aire filtrat i cabals equilibrats

Equilibrat vol dir que decideixes per on entra l’aire

En un simple flux només l’extracció és mecànica. El ventilador treu aire del bany i de la cuina, l’habitatge queda lleugerament en depressió i l’aire de reposició entra per on troba pas: pels airejadors de la fusteria si n’hi ha, i si no n’hi ha, per l’escletxa de la porta del replà, per una xemeneia en desús, per un conducte comunitari o per les juntes que hagin quedat. El cabal total pot ser el previst i, tot i així, l’aire pot venir d’un lloc que no triaries.

El doble flux tanca aquest cap solt. A més d’extreure, impulsa: una xarxa porta aire exterior fins als dormitoris i la sala, i el cabal d’impulsió s’ajusta a prop del d’extracció. Amb les dues meitats treballant alhora, l’habitatge es manté a prop de la pressió de fora i deixa de xuclar aire d’allà on pot.

«Equilibrat» no vol dir idèntic al litre. Vol dir que la diferència entre el que entra i el que surt és petita i decidida, no accidental. Aquesta és tota la idea del sistema, i és el que fa que el doble flux no sigui un simple flux amb una peça més: és una altra manera de repartir l’aire per la casa.

El recorregut interior, això sí, no canvia. El Codi Tècnic el descriu igual per a qualsevol habitatge: l’aire s’admet a les estances seques, travessa la circulació i s’extreu de les humides. El doble flux no reinventa aquest camí; el que fa és garantir-ne mecànicament els dos extrems en lloc d’un de sol.

Impulsar és l’única manera de triar què entra

Un sistema que només extreu no pot fer res amb l’aire d’entrada: entra pel forat que hi hagi, amb la temperatura i la brutícia que porti. Quan l’aire d’entrada passa per un conducte, apareixen tres decisions que abans no existien.

Per on entra. La presa d’aire exterior es col·loca on interessa: a la façana més tranquil·la, a coberta, allunyada de l’expulsió del mateix sistema i de qualsevol sortida de fums. En un pis a un sol front amb els dormitoris sobre una via de molt trànsit, o amb les obertures donant a un pati de llum estret on l’aire es mou poc, aquesta decisió val més que qualsevol detall del catàleg de l’equip.

Què hi passa pel camí. L’aire d’impulsió travessa filtres abans d’arribar a les estances, i el que retenen depèn de la classe de filtre que s’hi posi. Una entrada passiva no filtra res: el que entra per un airejador entra tal com és.

A quina temperatura arriba. L’aire d’impulsió passa per la unitat, on l’intercanviador el tempera amb la calor de l’aire que surt. Aquí només interessa la conseqüència de sistema: es pot impulsar aire directament dins d’un dormitori sense que caigui fred a sobre del llit. Amb una entrada passiva això no es pot triar, i si l’airejador queda just sobre la capçalera, la temptació de tapar-lo un vespre de gener és evident; una entrada tapada deixa de ventilar i el ventilador d’extracció es queda buscant aire.

Cap de les tres coses no substitueix l’extracció específica de fums que el Codi Tècnic demana a la cuina, a banda de la ventilació general de l’habitatge. La campana continua fent la seva feina, i el doble flux la seva.

Dues xarxes dins d’un pis que ja existeix

Aquí és on el doble flux es guanya o es perd, i no passa per la fitxa tècnica sinó pel plànol del teu pis.

• Dues xarxes de conductes. Una d’impulsió cap als dormitoris i la sala, una d’extracció des del bany, la cuina i el safareig. Normalment conviuen en un fals sostre corregut pel passadís, i als encreuaments cal alçada per a totes dues. Un pis d’alçada justa decideix moltes coses abans que el pressupost.
• Una unitat amb lloc propi. Pesa, vibra i s’ha d’obrir per mantenir-la. Necessita un registre practicable, un desguàs per als condensats i una posició que no comparteixi envà amb la capçalera d’un llit.
• Dues obertures a l’exterior. La presa i l’expulsió, prou separades perquè el sistema no torni a aspirar el que acaba de treure. Façana i coberta són elements comuns de la finca: la conversa amb la comunitat va al principi del procés, no al final.
• El pas d’aire entre estances. L’impulsió deixa l’aire a les habitacions i l’extracció el recull al bany i a la cuina; enmig hi ha portes. Sense folgança per sota ni reixeta de pas, el circuit es trenca dins de casa encara que les dues xarxes estiguin perfectes.
• Soroll, i de tres menes. El de la unitat, el que viatja pel conducte fins a la boca i el que passa d’una habitació a l’altra pel conducte que les uneix. El dormitori és el jutge: un sistema que molesta de nit s’acaba apagant.
• Els conductes que ja hi ha. Si una estança humida aboca a un shunt vertical antic, que es pugui reaprofitar o no és alhora una qüestió tècnica i de comunitat. No obris ni modifiquis mai pel teu compte un conducte comunitari, ni facis comprovacions a coberta o a façana.

La literatura de rehabilitació energètica en habitatges existents a l’Estat espanyol, inclosos els estudis en edificis amb protecció patrimonial, apunta cap al mateix lloc: el factor limitant d’una instal·lació equilibrada en un edifici ja fet és el recorregut i les penetracions, no la tecnologia disponible.

L’equilibrat: la feina que no es veu i decideix el resultat

Un projecte assigna un cabal a cada estança. La instal·lació, un cop muntada, no els dona sols: cada tram de conducte té la seva longitud, els seus colzes i la seva resistència, i el ventilador reparteix l’aire pel camí més fàcil, no pel més just.

Equilibrar consisteix a mesurar boca per boca amb instrument, ajustar les boques i les comportes de regulació, tornar a mesurar i repetir fins que el repartiment s’acosta al previst. Després es contrasten els dos totals, impulsió i extracció, i s’ajusten entre si. És una jornada de feina que no es veu i que no es nota en cap fotografia de l’obra acabada.

Un doble flux que no ha passat per aquí pot fallar de dues maneres a la vegada:

• Mal repartit per dins. El total és correcte, però un dormitori rep gairebé tot el cabal i xiula, un altre no rep res i s’escalfa i es carrega igual que abans, i el bany extreu menys del compte i continua trigant a assecar-se. La sensació és que el sistema «no fa res», quan el que passa és que fa molt en un lloc equivocat.
• Descompensat en conjunt. Si s’impulsa clarament més del que s’extreu, l’habitatge queda en sobrepressió i empeny aire interior humit cap a qualsevol escletxa de la construcció. Si s’extreu clarament més del que s’impulsa, torna la situació que el doble flux volia evitar: aire entrant del replà, del pati o d’un conducte comunitari, sense filtrar i sense temperar.

Per això val la pena demanar els valors mesurats per escrit, boca per boca, i no només el full de característiques de l’equip. Un document amb cabals mesurats és la diferència entre una instal·lació lliurada i una instal·lació muntada. Cal recordar també que l’equilibri es mou: quan els filtres s’embruten, la resistència de cada costat canvia, i els equips amb regulació de cabal ho compensen fins a un punt, no indefinidament.

Doble flux o simple flux: què compares de debò

La pregunta útil no és quin sistema és millor, sinó quina de les dues arquitectures encaixa amb el pis, amb l’entorn i amb qui hi viu.

Situació del pis	Cap a on apunta	Per què
Dormitoris sobre una via amb molt trànsit, o obertures a un pati de llum tancat	Doble flux	Permet triar la presa d’aire i filtrar el que entra
Sostres justos i poc marge per a fals sostre	Simple flux	Una sola xarxa passa on dues no caben
Ningú no es farà càrrec dels filtres	Simple flux	Sense canvis de filtre, el doble flux perd cabal i perd l’avantatge
Prioritat en el confort de l’aire que entra a l’hivern	Doble flux	L’aire arriba temperat i es pot impulsar dins l’habitació
Obra i intervenció mínimes en un pis habitat	Simple flux	Menys conductes, menys penetracions, menys equip
Habitatge molt estanc després d’una reforma, amb ocupació alta	Qualsevol dels dos, ben fet	El que falla és la renovació contínua, i totes dues la donen

El clima hi té la seva part. En una costa d’hiverns suaus l’equip rendeix igual de bé, però té menys hores de feina útil per justificar-se que en un clima continental. Els estius calorosos i humits plantegen una qüestió diferent: filtrar i renovar sí, però la humitat de l’aire exterior d’un migdia d’agost no desapareix pel fet de passar per un conducte. Els estudis de camp en habitatge a l’Estat espanyol es fixen justament en aquesta combinació de renovació i control d’humitat.

En un pis on el problema concret és que el bany triga dies a assecar-se i la cuina no tira, un simple flux ben executat, amb entrades d’aire de veritat i portes que deixin passar l’aire, resol el que s’havia de resoldre. El doble flux compra una altra cosa: control sobre l’aire que entra. Val la pena quan és aquest control el que et falta.

Els filtres formen part del sistema, no del postvenda

Un doble flux té filtres a banda i banda i tots dos s’han de canviar. El calendari el marquen el fabricant i l’entorn: no és el mateix un interior d’illa tranquil que una façana sobre una via amb trànsit dens o un pis a primera línia de costa, on l’aire porta sal i partícules tot l’any.

Tres coses que es decideixen en el projecte i es paguen durant deu anys:

• Accés. Una unitat tapiada dins d’un fals sostre sense registre no es manté. El que no es manté perd cabal fins que deixa de fer la feina.
• Desguàs de condensats. Ha de tenir recorregut i sortida previstos des del primer dia; resoldre’l després sempre és pitjor.
• Higiene de la xarxa d’impulsió. Aquests conductes porten aire que entra directament als dormitoris, de manera que la seva neteja i els seus registres pesen més que els de l’extracció.

Un doble flux abandonat treballa pitjor que un simple flux ben cuidat. És una comparació incòmoda de fer el dia que es tria el sistema, i és la que pesa al cap de cinc anys.

En termes administratius, una instal·lació així és una instal·lació tèrmica fixa dins l’àmbit del RITE, el Reial decret 1027/2007 amb les seves modificacions posteriors. A Catalunya, les empreses que executen treballs RITE han d’estar inscrites al RASIC. Aquest registre de l’empresa no s’ha de confondre amb el RITSIC: la documentació i l’eventual inscripció de la instal·lació depenen del tipus de sistema i dels llindars oficials de potència. La pregunta pràctica és quins documents corresponen al projecte, qui els signa i com hi queden registrats els cabals de l’equilibrat inicial.

Set comprovacions que pots fer tu abans de mirar cap equip

Cap d’aquestes comprovacions requereix eines especials, pujar enlloc ni tocar res de la comunitat.

1. Mesura l’alçada lliure del passadís i quants centímetres queden entre el sostre i la part alta de les portes. Aquest número condiciona si hi caben dues xarxes o una.
2. Busca un lloc per a la unitat: registrable, amb un desguàs raonablement a prop i sense compartir envà amb la capçalera d’un llit.
3. Mira a quines façanes i a quins patis dona el teu pis, i pensa d’on voldries que vingués l’aire i on hauria d’anar l’expulsió perquè els dos no es trobessin.
4. Comprova si les portes interiors tenen folgança per sota o reixeta. Sense pas entre estances, cap sistema no completa el circuit.
5. Anota què té ara cada estança humida: conducte propi, shunt comunitari o res. Mirar-ho des de dins de casa n’hi ha prou; no obris cap conducte.
6. Escolta el pis de nit i identifica quin dormitori és el més sensible al soroll. Serà el que jutgi la instal·lació.
7. Respon amb sinceritat qui canviarà els filtres d’aquí a cinc anys. Si la resposta és ningú, ja tens mitja decisió presa.

Amb aquestes set dades, la conversa amb qui hagi de projectar la instal·lació canvia de punt de partida: deixa de ser quin equip es compra i passa a ser per on va cada xarxa i quins cabals es podran garantir a cada estança.