Ventilació o deshumidificador: quan cadascun és la bona eina

Dos camins oposats per a la mateixa aigua

Els dos aparells es presenten contra el mateix problema —a l’aire de casa hi ha més aigua de la que voldries— i hi arriben per camins contraris.

La ventilació treu l’aire. El que hi havia a dins surt de l’habitatge i el substitueix aire de fora. El vapor marxa perquè marxa l’aire que el transportava, i pel mateix camí se’n van el CO₂ de les persones, l’olor de tancat, els fums de la paella i el que s’evapora d’un producte de neteja.

El deshumidificador es queda l’aire. L’aspira de l’estança, el fa passar per una superfície freda on el vapor condensa —el mateix que li passa al vidre del dormitori una nit d’hivern, però provocat a posta dins d’una caixa—, recull l’aigua en un dipòsit i retorna el mateix aire a la mateixa habitació: amb menys vapor i una mica més calent, perquè tant el motor com el canvi d’estat de l’aigua desprenen calor.

Els models dessecants, que atrapen la humitat en un rotor en comptes de condensar-la sobre una bateria freda, canvien la manera de capturar l’aigua però no el principi: l’aire acaba tornant a l’estança d’on havia sortit.

I hi ha un detall que sol passar per alt: l’aigua tampoc no surt de casa. Es queda al dipòsit, dins de la mateixa habitació, fins que algú el buida a la pica o fins que l’aparell s’atura perquè és ple.

El dipòsit ple només mesura una de les coses que porta l’aire

Veure el dipòsit ple és l’argument més convincent que té aquest aparell, perquè fa visible una cosa que normalment no ho és: aquí tens l’aigua que fa dos dies era a l’aire del menjador. La trampa és que aquesta prova, tan física i tan clara, parla només d’una variable de les que hi ha en joc.

El CO₂ no en surt. S’acumula perquè hi ha persones respirant dins d’un volum tancat i l’única manera de reduir-lo és canviar aire per aire de fora. Un circuit que agafa l’aire de l’habitació i l’hi torna no en pot treure ni un gram, per moltes hores que estigui en marxa.

Les olors i els vapors de cocció tampoc. El Codi Tècnic de l’Edificació demana a la cuina una extracció específica per als fums de la cocció, a banda de la ventilació general de l’habitatge, precisament perquè el lloc barat per treure un vapor és el punt on es genera. Un aparell mòbil al menjador arriba tard i arriba a tot arreu alhora.

El recorregut de l’aire queda igual. El mateix Codi Tècnic descriu l’habitatge com un circuit: l’aire entra per les estances seques, travessa la casa i s’extreu de les humides cap a fora. Un deshumidificador no participa en aquest recorregut; es queda en una habitació, i si la porta del bany no té folgança per sota, continuarà sense tenir-ne.

Per això, en un pis on hi viu gent, l’ordre és aquest: la ventilació és la feina de fons i el deshumidificador és, com a molt, un ajut per a una estança i per a una temporada. Invertir-lo porta a tenir un higròmetre amb bon número i, a les vuit del vespre, el mateix aire carregat de sempre.

Qui hi fa la feina, situació per situació

Situació	Què hi resol la ventilació	Què hi fa el deshumidificador
Pis habitat: dutxes diàries, cuina, gent a dins	És la solució: treure el vapor on es genera i renovar l’aire de tot l’habitatge	Baixa la humitat de l’estança on és, mentre funciona; no toca la generació
Segona residència tancada a la costa	Poca cosa: ningú no genera vapor i l’aire marí que entra no s’escalfa	És l’eina principal entre visita i visita
Roba estesa dins de casa	Funciona si el vapor surt de seguida, amb extracció o finestra oberta	Molt eficaç amb la roba i l’aparell tancats a la mateixa estança
Una sola habitació freda que s’entela	Cal recorregut d’aire i que aquella superfície deixi de ser la més freda	Redueix el vapor mentre és engegat; no corregeix el punt fred
Filtració, capil·laritat o entrada de pluja	No ho resol: l’aigua no ve de l’aire	Recollirà aigua indefinidament, perquè la superfície es torna a mullar sola

Val la pena aturar-se a les dues últimes files. En una habitació que dona a un pati de llum i que ningú no escalfa, l’aigua apareix perquè aquella paret o aquell vidre són el punt més fred de tot el pis: pots assecar-ne l’aire mentre l’aparell és engegat, però l’endemà, si la superfície continua sent la més freda i la porta continua tancada, l’aigua torna al mateix racó.

I quan l’origen és l’edifici —una filtració, una humitat que puja del terra, la pluja que entra per una junta—, el dipòsit s’omple amb la mateixa constància cada setmana, faci fred o calor, s’estengui roba o no. Aquesta regularitat sospitosa és, de fet, una de les pistes més útils que dona l’aparell: la condensació té alts i baixos; una entrada d’aigua, no. Distingir-ho de debò demana una inspecció presencial, perquè són mecanismes diferents amb solucions diferents.

L’única situació en què el deshumidificador és l’eina principal

Una casa que es tanca al setembre i no s’obre fins a Setmana Santa —a Sitges, al Maresme, al Baix Empordà— capgira tot el raonament anterior, i ho fa per dues raons alhora.

La primera: no hi ha ningú a dins. Ningú respira, ningú es dutxa, ningú cuina ni estén. Tot allò que la ventilació resol i el deshumidificador no —CO₂, olors, vapor de cocció— senzillament no es produeix.

La segona: obrir només asseca quan l’aire exterior porta menys aigua en termes absoluts que l’interior. Escalfar l’aire que entra en rebaixa la humitat relativa, però no n’elimina vapor; el que permet assecar és substituir aire interior més carregat per aire exterior amb menys contingut d’aigua. En una casa buida i freda aquesta diferència pot ser petita o fins i tot inversa, segons l’hora i l’estació. Per això no es pot deduir el resultat només de la temperatura o del percentatge d’humitat relativa, i un deshumidificador és l’opció controlable quan cal retirar aigua sense dependre de l’exterior.

Amb les dues raons apuntant al mateix costat, aquí el deshumidificador sí que és la peça central. Tres coses pràctiques abans de deixar-lo treballant sol durant setmanes:

• un aparell que ha de treballar sense ningú a prop demana desguàs continu, perquè amb el dipòsit ple s’atura i deixa de fer res;
• convé posar-lo on un vessament d’aigua no faci mal, no sobre parquet ni damunt d’un moble;
• els equips de compressor perden capacitat quan l’estança és molt freda; els dessecants hi treballen millor.

I una precaució de fons: si la casa és a primera línia i el que entra és aigua de mar per una fusteria o per una junta de la façana, l’aparell no ho tapa; només ho fa menys visible.

Si estens la roba a dins, l’ordre importa

Una rentadora estesa dins de casa aboca a l’aire, hora rere hora, tota l’aigua que la roba encara porta. Aquí els dos aparells serveixen, però només si se’n fa servir un amb cap i no tots dos a mitges.

Si pots estendre fora —balcó, terrat, galeria—, aquest és el camí que no costa res. Quan no és possible, hi ha dues estratègies coherents, i no es barregen:

1. Concentrar i extreure. La roba en una estança amb extracció o amb finestra oberta, la porta tancada perquè el vapor no es reparteixi per la resta del pis, i l’extracció en marxa mentre s’asseca. El vapor surt a mesura que es genera.
2. Concentrar i deshumidificar. La roba i l’aparell en una estança petita i tancada, sense obrir. Assecar en aquestes condicions és exactament la feina per a la qual un deshumidificador és bo, i a l’hivern mediterrani sol ser més ràpid que deixar la finestra oberta hores.

El que no funciona és partir-ho: la roba en un dormitori tancat sense cap sortida de vapor, i el deshumidificador al passadís. L’aparell asseca l’aire del passadís, el dormitori acumula tot el vapor, i al matí l’aigua és al vidre i als angles de la paret exterior. I tampoc no té sentit tenir-lo engegat amb la finestra oberta: estàs assecant l’aire que estàs substituint.

El parany de deixar-lo engegat per sempre

Un deshumidificador que ha d’estar en marxa tot l’any perquè el pis sigui habitable ja no és la solució: és el diagnòstic. Diu que hi ha una font d’aigua que ningú ha identificat, o un recorregut d’aire previst que no funciona, i que l’aparell ho va compensant cada dia sense tocar-ho.

El cost de conviure-hi és més gran del que sembla:

• consumeix electricitat de manera continuada, fa soroll i escalfa una mica l’estança on treballa, cosa que a l’agost es nota;
• s’ha d’anar buidant, i quan algú se n’oblida un cap de setmana, l’aparell s’atura i tot torna en dos dies;
• treballa en una habitació, mentre que el vapor es genera al bany i a la cuina i circula per tot el pis;
• i, sobretot, amaga el senyal. Mentre és engegat el vidre no s’entela, de manera que perds l’única pista gratuïta que tenies per saber si el que has canviat ha servit d’alguna cosa.

En canvi, fer-lo servir com a instrument de mesura durant unes setmanes sí que val la pena. Apunta en quina estança el poses, quants dies triga a omplir-se el dipòsit i què has canviat mentrestant: campana de la cuina engegada més estona, roba estesa en un altre lloc, porta del bany amb pas per sota, extractor en marxa durant i després de la dutxa. Si el ritme d’ompliment baixa clarament, l’aigua la generava la casa i el camí és la renovació d’aire. Si no es mou gens, la font és una altra i cal buscar-la abans de gastar res més.

Hi ha una raó per no acomodar-se en el remei provisional: les guies de l’Organització Mundial de la Salut sobre humitat i floridura donen suport a relacionar la humitat interior persistent i la floridura amb símptomes respiratoris. Mantenir un número acceptable a l’higròmetre mentre la font continua activa no és el mateix que haver resolt el problema, i corregir l’aire tampoc no garanteix que la floridura no torni.

Si ja en tens un, com treure-li profit

Si l’aparell ja és a casa, aquestes són les decisions que canvien el resultat:

• Posa’l on hi ha l’aigua, no al centre del pis: l’estança que s’entela, la que té la roba estesa, el traster interior que fa olor de tancat. Un deshumidificador tracta l’aire que li arriba, i el que li arriba és el de la seva habitació.
• Tanca aquella estança mentre treballa. Amb la porta i la finestra obertes estàs demanant a un aparell petit que assequi el barri.
• Deixa’l separat de la paret i sense cap cortina davant de l’entrada ni de la sortida d’aire, i neteja el filtre com indiqui el fabricant. Un filtre brut redueix el cabal que passa per l’aparell.
• Buida el dipòsit o connecta el desguàs. Un equip aturat perquè és ple no asseca res: abans de donar-lo per espatllat, mira el dipòsit.
• No persegueixis un número concret de l’higròmetre incorporat: el que has de mirar és si la condensació apareix o no, i en quines estances.
• Mantingues la ventilació prevista funcionant igualment: reixetes d’extracció lliures i sense pintar, extractor del bany en marxa durant i després de la dutxa, campana de la cuina mentre cuines i pas d’aire per sota de les portes. Un extractor no pot treure aire d’una estança si no en pot entrar per cap altre lloc, i aquesta és una causa fàcil de passar per alt quan sembla que no fa res.

Fet així, l’aparell deixa de ser un substitut de la ventilació i passa a ser el que fa bé: assecar de pressa un espai concret, en un període concret, mentre la casa recupera el seu propi recorregut d’aire.