Ventilació de la cuina: la campana i la boca general no fan el mateix

Dues extraccions, i cap no fa la feina de l’altra

Compta les obertures d’aire que hi ha a la teva cuina. Si en trobes dues —una boca o reixeta connectada a un conducte, i la campana damunt dels fogons— la instal·lació està plantejada com toca. Si només n’hi ha una, o si la que hi ha està pintada, tapada o amagada darrere d’un armari, ja tens per on començar.

	Boca general de la cuina	Campana
Quina feina fa	Renova l’aire de l’estança, com a qualsevol estança humida	Retira fums i vapor allà on es produeixen
A quin ritme	Contínua i discreta, tot el dia	Intermitent i forta, mentre es cuina i una estona més
Com falla	Es tapa, es pinta o queda sense aire d’entrada	Recircula, no arriba al fum o ha perdut cabal

El Codi Tècnic de l’Edificació separa exactament aquestes dues funcions. El document bàsic HS 3 organitza l’habitatge en estances seques, per on entra l’aire, i estances humides, d’on s’extreu: la cuina és una estança humida i forma part d’aquest recorregut continu. I, a més, la norma demana per a la cuina una extracció específica per als fums i vapors de la cocció, a banda de la ventilació general de l’habitatge. Les guies d’aplicació del col·legi d’arquitectes de Catalunya expliquen el mateix esquema aplicat als habitatges d’aquí.

Que la norma en demani dues no vol dir que una cuina que només en tingui una estigui infringint res: el Codi Tècnic s’aplica a l’obra nova i a les intervencions que hi entren, no cap enrere a un pis ja construït. El que et dona és el mapa per saber quina de les dues peces et falta.

Confondre-les surt car en els dos sentits:

• Tapar la boca general perquè «ja tenim campana». La campana només funciona mentre es cuina. La resta del dia la cuina es queda sense renovació, i és l’estança on hi ha les escombraries, la nevera, els draps molls i, sovint, la galeria amb la roba estesa.
• Deixar la campana en marxa hores per compensar una boca tapada. Gasta, sona i xucla des d’un sol punt alt: no escombra l’estança, només buida el con d’aire que té just a sota.
• Substituir la campana per obrir la finestra. Obrir dilueix, i sempre ajuda, però quan el fum arriba a la finestra ja ha passat pel sostre i pels armaris, i el greix s’hi ha quedat.

Què allibera cuinar, i per què no s’assembla a una dutxa

Una dutxa és pràcticament una sola cosa: vapor d’aigua, en pocs minuts i en pocs metres cúbics. Un àpat és una barreja, i cada component demana una resposta diferent.

• Vapor d’aigua. Ve de l’aigua de les olles, del que solta el menjar i de tot el que es bull, es cou al vapor o es descongela. És la part invisible i la que més pesa per a la humitat de tot el pis.
• Greix en aerosol. Un sofregit i qualsevol fregit llancen gotetes de greix que viatgen amb el fum i es dipositen com una pel·lícula: al filtre si hi passen, i si no, als armaris, al sostre i a l’interior del conducte. Al bany no passa res semblant, i això canvia el manteniment.
• Partícules i fum. Com més sec i més calent és el mètode —planxa, forn, torrar, una paella buida escalfant-se— menys vapor i més partícules. Són la part que no es veu i que no es dilueix sola.
• Olors. S’impregnen a les cortines, als coixins i a la roba. Són la part de la barreja que notes sense buscar-la, i per això el senyal més fàcil de llegir.
• Productes de la combustió, si el foc és de gas. Cremar gas genera vapor d’aigua i productes de combustió que han de sortir. La flama, per tant, no només escalfa l’olla: també és una font d’humitat que no veus.

D’aquí surt la diferència pràctica. La humitat de la dutxa es condensa gairebé tota allà mateix, sobre el mirall i les rajoles, i es veu. La barreja de la cuina es reparteix: una part es diposita a prop, una altra viatja amb l’aire, i el vapor no es fa visible fins que troba una superfície prou freda, que gairebé mai no és a la cuina.

El vapor de cuinar no es queda a la cuina

Tota l’aigua que s’evapora d’una olla passa a l’aire de casa. Bullir a borbolls amb l’olla destapada, un ofegat que fa xup-xup tota la tarda o una olla a pressió que es despressuritza de cop no són només gestos de cuina diferents: són tres maneres d’injectar aigua a l’habitatge, dues de lentes i una de sobtada.

Per això la mesura més barata de totes és una tapa: retè dins del recipient bona part de l’aigua que si no acabaria a l’aire, i no depèn de cap instal·lació. I el procés continua després del foc: escórrer la pasta allibera una nuvolada de cop, els plats i les cassoles calents fumegen a la pica, i el rentaplats deixa anar el seu vapor quan s’obre just en acabar el programa.

El que fa difícil de reconèixer aquesta font és que el problema no apareix on es genera. La cuina és l’estança més calenta del pis i sovint la que s’obre més, de manera que allà rarament es veu res. El vapor que la campana no ha agafat es barreja amb l’aire de l’habitatge i acaba a la superfície més freda que trobi: el vidre del dormitori que dona al carrer, la paret darrere d’un armari, el racó d’una habitació que no s’escalfa, l’angle de la façana del pati de llum. En un hivern mediterrani, humit i suau, aquest llindar es creua de manera intermitent, i costa relacionar l’aigua d’un vidre de dilluns amb el bullit de diumenge.

Dues situacions ben catalanes acceleren el trajecte. La primera, les cuines obertes al menjador de les reformes: sense envà ni porta, el fum té una estança sencera per escampar-se i l’única finestra d’oportunitat per capturar-lo és el primer segon damunt de l’olla. La segona, la galeria: si a més d’un àpat s’hi asseca la roba, dues fonts d’humitat treballen alhora al mateix racó del pis, i sovint amb la porta tancada per no refredar la casa.

Recirculació o sortida a l’exterior: no són el mateix aparell

Hi ha dues maneres de resoldre l’extracció de la cocció, i entre elles hi ha més distància que entre dos models de catàleg.

Amb sortida a l’exterior. L’aire capturat surt de l’habitatge per un conducte. Se’n va tot: vapor, greix que hagi passat el filtre, partícules, olor i calor. És l’única de les dues que retira aigua del pis.

De recirculació. L’aire passa pel filtre metàl·lic, que atrapa el greix, i per un filtre de carbó, que absorbeix part de l’olor mentre no està saturat; després torna a la cuina per una reixeta a la part superior o pel frontal. Reté el que embruta, però retorna íntegres el vapor d’aigua i la calor. En termes d’humitat, una campana de recirculació no extreu: mou aire dins de la mateixa estança.

Saber quina tens és qüestió de mirar amunt: si de la campana en surt un tub i on va a parar de debò. Un tub que acaba dins d’un moble alt, en un fals sostre o en una cambra tancada no és una sortida; només trasllada la humitat a un lloc on ningú no la veurà fins que faci mal. I hi ha un cas fàcil de passar per alt: campanes preparades per a totes dues configuracions, muntades amb el deflector i els filtres de carbó perquè no hi havia conducte, que des d’aleshores recirculen sense que ningú ho hagi decidit.

La recirculació té sentit com a mesura de confort quan no hi ha cap recorregut possible cap a l’exterior i la boca general de la cuina funciona. El que no fa, per molt bo que sigui el filtre, és treure de l’habitatge el vapor de la cocció.

Si la campana connecta a un shunt, el conducte vertical compartit de l’edifici, el greix s’acumula en un conducte que no és teu i, sense element antiretorn, pots rebre olors dels veïns amb la campana aturada. Obrir-lo, desviar-lo o modificar-lo no és una decisió domèstica: és un element comú. I quan la feina passa de canviar un aparell a obrir una sortida nova a façana o a muntar una ventilació mecànica, val la pena saber que les empreses que executen treballs dins de l’àmbit del Reglament d’Instal·lacions Tèrmiques als Edificis han d’estar inscrites al registre d’agents de la seguretat industrial de Catalunya. Serveix per preguntar amb criteri.

La campana només agafa el que li passa per sota

El fum de la cocció puja en columna i s’eixampla pel camí. La campana només se n’endú la part que li queda dins del perímetre; la resta ja s’ha escapat i, un cop escampada per l’estança, cap aparell no la recupera. Per això la geometria decideix més que la xifra gran de l’embalatge.

• L’amplada. Una campana més estreta que la placa deixa els fogons dels extrems fora de cobertura. I com que la campana sol quedar arrambada a la paret mentre la paella es fa servir al davant, el foc del davant és el primer que se li escapa.
• L’alçada. Massa amunt, la columna s’ha eixamplat abans d’arribar-hi i passa de llarg pels costats; massa avall no és practicable. La distància que indica el fabricant no és la mateixa per a gas que per a inducció o vitroceràmica, i és el criteri que val.
• Els corrents d’aire. Un balcó obert de bat a bat o un ventilador just al costat desvien la columna lateralment i la treuen de sota la campana. Mentre la campana treballa, una entrada d’aire discreta i repartida li va molt millor que una ventada al costat del foc.
• Les illes. Una placa en illa no té paret que ajudi a contenir la columna: és molt més sensible als corrents i a quedar-se curta d’amplada.

El moment també compta, i és gratuït. Engegar la campana abans d’encendre el foc estableix el corrent quan encara no hi ha res a capturar, i deixar-la en marxa fins que les olles i els plats han deixat de fumejar retira el vapor que continua sortint quan ja s’ha apagat el foc. Una velocitat baixa mantinguda estona val més que la màxima al final de tot: la màxima fa tant soroll que s’acaba apagant, i el fum que ja s’ha repartit per l’estança no es recupera.

Queda la xifra de cabal, mesurada sense conducte: el tram corrugat aixafat damunt dels armaris, el colze immediat a la boca de sortida i la reixeta exterior ja se’n mengen una part. I a la cuina hi ha una variable que no tenen els altres extractors de la casa: el greix. Un filtre metàl·lic impregnat estreny el pas i baixa el cabal de manera progressiva, al llarg de mesos, sense que cap dia notis el canvi; i el filtre de carbó, que no es renta, saturat ja no reté res.

Foc de gas: aquí l’extracció deixa de ser una qüestió de confort

Amb una placa d’inducció, l’única font de la cuina és el menjar. Amb foc de gas n’hi ha dues: el menjar i la flama, que consumeix aire de l’estança i genera vapor d’aigua i productes de la combustió. Aquesta és la raó per la qual una cuina de gas entela abans el vidre que una d’inducció fent el mateix àpat.

En aquest cas les dues peces han d’existir alhora, i la segona és la que se sol perdre pel camí. Una campana potent en una cuina molt estanca, amb la porta tancada i sense cap entrada d’aire prevista, o bé no mou gairebé res o busca l’aire d’on pot. Si a la cuina o a la galeria hi ha un aparell de gas amb sortida de fums pròpia, com un escalfador d’aigua, la combinació s’ha de valorar en conjunt, i és feina de qui hi tingui competència: no és cap prova per fer a casa.

Els punts on això sol trencar-se en un pis són aquests:

• la reixeta de ventilació tapada amb cinta, cartró o un drap per aturar el corrent fred d’hivern;
• la boca de la cuina anul·lada per capes successives de pintura;
• la reixeta que ha quedat darrere d’un moble alt nou després d’una reforma;
• la galeria tancada amb tancaments nous, que converteix en interior un espai que era exterior i deixa la reixeta donant a un volum tancat;
• un fogó de butà o una estufa de gas funcionant en una cuina petita i tancada.

Hi ha senyals que no admeten espera i que no et toca resoldre a tu: una flama groga, mandrosa o inestable en lloc d’una flama blava, sutge al cul de les olles o damunt dels fogons, o olor de gas. Això va directament al servei tècnic o a l’empresa instal·ladora. I en sentit contrari, hi ha una cosa que no s’ha de fer mai en una cuina amb gas: reduir, tapar o segellar les obertures de ventilació existents.

Quatre comprovacions per saber què et falla

Cap d’aquestes proves demana comprar res ni desmuntar res, i cadascuna assenyala una peça diferent.

1. La boca general, amb la campana apagada. Acosta-hi un tros de paper de cuina. Si s’aguanta, la boca treballa. Si només s’aguanta amb la porta de la cuina oberta o amb el balcó obert, el que falta no és extracció sinó aire d’entrada. Si no s’aguanta de cap manera, la boca està obstruïda o el conducte no tira.
2. La columna de vapor, amb la campana en marxa. Amb l’olla bullint, mira si el fil de vapor puja recte cap a la campana o s’escapa cap endavant i cap al sostre. Si s’escapa, tens un problema de cobertura o de posició, i un aparell més potent no el corregirà.
3. L’olor una hora després. Entra al dormitori quan hagi passat una hora d’un àpat fregit. Si l’àpat hi és, l’aire de la cuina s’està repartint pel pis en lloc de sortir-ne.
4. On s’entela primer després de cuinar. Si el vidre que es mulla no és el de la cuina sinó el d’una altra estança, has trobat les dues puntes del problema alhora: la superfície més freda del pis i l’origen de l’aigua.

Les respostes es reparteixen en tres calaixos molt diferents. Si el que falla és la comprovació 1, la conversa és sobre el conducte i sobre per on entra l’aire a la cuina. Si falla la 2, és sobre la campana: on és, quant tapa i com es fa servir. I si les que fallen són la 3 i la 4 mentre les altres dues van bé, la cuina fa la seva feina i el coll d’ampolla és un altre: el que s’ha de mirar és la renovació d’aire de tot l’habitatge.